Madrid

A Madrid estan desconcertats. També a altres racons peninsulars, però és a la gran capital on es nota més la desorientació pel setembre català. La preocupació és extrema, sotmesa al desconcert que produeix una situació per a la qual no tenen claus de lectura sense intoxicar i que condueix a una paràlisi més que evident. Un amic resident a Madrid i amb força escapades a Catalunya em comentava l'ambient aclaparat que es respira al centre administratiu de les Espanyes, amb un cert sentiment de derrota, contra l'ambient festiu català, on tot el procés està dominat per un esperit de revolta dels somriures. El debat s'ha consolidat bé entre els catalans, que en poden parlar tranquil·lament sense necessitat d'estridències, mentre a l'altra banda el debat és impossible i crea una agror fora tota lògica.

Fins ara, des de Castella no s'han preguntat “Què volen els catalans?” i ho han simplificat en un “On volen anar aquests bojos?”. I alimentats pel “no” absolut del Partit Popular i la indefinició dels socialistes, qualsevol diàleg ha estat impossible. Res de nou; rebolcats en el no, es va passar el ribot per l'Estatut i es van recollir signatures a la contra, entrant en l'espiral del “contra Catalunya” que només servia per reforçar el sentiment sobiranista de la innegable nacionalitat històrica. El resultat ha estat una Espanya desconcertada davant d'una Catalunya esperançada.

I allò que alguns pensaven que era una broma ara és sobre l'escaquer amb tota la força donada per la bona col·locació dels peons. Ha arribat el setembre i la partida no té tornada enrere. Abans-d'ahir la Via Lliure indicava una voluntat col·lectiva i ara la campanya electoral dóna l'oportunitat de comptar la força, potser en un pas més, o potser en un pas definitiu, cap a la plena autodeterminació del poble. El repte és d'aquí a quinze dies i, després, novament haurem de veure l'estat anímic de Madrid i valorar fins a quin punt els nostres somriures es poden imposar al seu forrellat, quan la paraula torni a emergir com a element de comunicació imprescindible.

A Madrid estan desconcertats. També a altres racons peninsulars, però és a la gran capital on es nota més la desorientació pel setembre català. La preocupació és extrema, sotmesa al desconcert que produeix una situació per a la qual no tenen claus de lectura sense intoxicar i que condueix a una paràlisi més que evident. Un amic resident a Madrid i amb força escapades a Catalunya em comentava l'ambient aclaparat que es respira al centre administratiu de les Espanyes, amb un cert sentiment de derrota, contra l'ambient festiu català, on tot el procés està dominat per un esperit de revolta dels somriures. El debat s'ha consolidat bé entre els catalans, que en poden parlar tranquil·lament sense necessitat d'estridències, mentre a l'altra banda el debat és impossible i crea una agror fora tota lògica.

Fins ara, des de Castella no s'han preguntat “Què volen els catalans?” i ho han simplificat en un “On volen anar aquests bojos?”. I alimentats pel “no” absolut del Partit Popular i la indefinició dels socialistes, qualsevol diàleg ha estat impossible. Res de nou; rebolcats en el no, es va passar el ribot per l'Estatut i es van recollir signatures a la contra, entrant en l'espiral del “contra Catalunya” que només servia per reforçar el sentiment sobiranista de la innegable nacionalitat històrica. El resultat ha estat una Espanya desconcertada davant d'una Catalunya esperançada.

I allò que alguns pensaven que era una broma ara és sobre l'escaquer amb tota la força donada per la bona col·locació dels peons. Ha arribat el setembre i la partida no té tornada enrere. Abans-d'ahir la Via Lliure indicava una voluntat col·lectiva i ara la campanya electoral dóna l'oportunitat de comptar la força, potser en un pas més, o potser en un pas definitiu, cap a la plena autodeterminació del poble. El repte és d'aquí a quinze dies i, després, novament haurem de veure l'estat anímic de Madrid i valorar fins a quin punt els nostres somriures es poden imposar al seu forrellat, quan la paraula torni a emergir com a element de comunicació imprescindible.