Falta poc

Estem a començaments de setem­bre, és diven­dres i plo­vis­queja. L'acte estava anun­ciat a les set de la tarda a la plaça Far­ners. “Al tea­tre”, va córrer, no sé si d'ore­lla a ore­lla, pels mis­sat­ges per mòbil o el vent del nord, la mari­nada i el mes­tral!!!

A les set de la tarda el Tea­tre Cata­lu­nya estava ple a ves­sar (més de vuit-cen­tes per­so­nes). Igual que vuit-cen­tes per­so­nes van omplir el pas­seig de Palamós; mil a la plaça de Can Mario de Pala­fru­gell; tres-cen­tes a Ver­ges, el poble del cap de llista de Junts pel Sí; cinc-cen­tes a Sant Feliu de Guíxols; tres mil a Banyo­les...

Comença l'acte amb la salu­tació de l'alcalde. Després pren la paraula un bon amic que també escriu en aquest diari per pre­sen­tar els can­di­dats ora­dors ( Natàlia Figue­res, Dolors Bas­sas, Marina Geli, Anna Caula, Josep Rull, Lluís Llach). Va ser una pre­sen­tació intel·ligent, ima­gi­na­tiva, irònica... De les inter­ven­ci­ons molt adi­ents i aplau­di­des només vull fer esment de dues idees. La pri­mera: “Estem fent una immensa insur­recció paci­fica”, i, la segona: “La inde­pendència només és un ins­tru­ment per fer un país més just, més net i millor per a tot­hom.” Em vaig dedi­car a obser­var i a mirar aten­ta­ment tot l'audi­tori. Allà hi havia els con­ver­gents de sem­pre, aquells que ja hi eren el juny del 1977 i els joves d'ara, també molt addic­tes al par­tit. També hi eren els d'ERC, el vells i els joves. Tots.

També hi vaig veure la quasi tota­li­tat dels soci­a­lis­tes, els del 1977 i els dels 2015. També hi eren molts d'Ini­ci­a­tiva i fins i tot alguns que per­so­nal­ment m'han dit que vota­rien la CUP. Hi vaig veure el poble de Santa Coloma. Els de l'ANC, els d'Òmnium, els de la rata­fia, els excur­si­o­nis­tes, els del fut­bol i altres esports. Hi vaig veure mol­tes cares cone­gu­des de pas­sar pels car­rers, de les boti­gues, de fer el ver­mut a la plaça o d'anar a veure els par­tits del Barça al bar... Però sobre­tot hi vaig veure cares ami­gues, il·lusi­o­na­des, espe­rançades i dis­po­sa­des a fer el pas cap a la plena lli­ber­tat naci­o­nal. Segur que hi fal­ta­ven els votants del PP i els pocs que que­den del PSC. Els votants de Ciu­da­da­nos i Pode­mos de moment no sabem on són. De fet, a la muni­ci­pals els seus resul­tats van ser molt i molt migrats.

Sen­zi­lla­ment, al Tea­tre Cata­lu­nya hi vaig veure el poble. Hi vaig sen­tir una enorme emoció en com­pro­var que gent de pen­sa­ment polític molt dife­rent eren allà: Junts pel Sí. Gent molt diversa, de plan­te­ja­ments polítics i soci­als no tan sols dife­rents, sinó en alguns temes fins i tot opo­sats. Gent que han mili­tat i mili­ten en for­ma­ci­ons dife­rents i que han estat con­trin­cants polítics... i tots ens miràvem a la cara amb una ale­gria con­tin­guda i una espe­rança immensa. Tots volíem el mateix, la inde­pendència.

Tots volíem que mai més ningú ens pugui insul­tar com ha fet Felipe González. Tots volem que mai més ningú ens pugui dir que divi­dim, que sepa­rem i que tren­quem. S'han pre­gun­tat, no els espa­nyols sinó els diri­gents polítics, qui és que divi­deix i trenca? Expres­sar la volun­tat a través de les urnes, això divi­deix i separa? Doncs no. La democràcia mai separa. La democràcia uneix, perquè la democràcia res­pecta tot­hom i sobre­tot res­pecta els resul­tats de les urnes. Ho res­pec­ta­ran ells? Ho veu­rem ben aviat. Falta poc.