Ada Colau, un respecte
i va encapçalar el clam de justícia dels ignorats. Va forçar portes tancades,
no va abaixar veles
Per al socialisme català, les clàssiques envestides de l'anatema convergent, de vegades secundades pels republicans –quan, en lloc dels passos de Macià i Companys, han seguit els de Barrera–, s'han fet més suportables els darrers temps. No tan sols perquè el costum de rebre llenya acaba amortint el dolor i criant pell d'hipopòtam, sinó també perquè l'infortuni compartit sempre resulta més suportable. En efecte, fora dels que se situen contra el catalanisme (PP i C's), l'empestat ja no és només el PSC. Ara, aquest comparteix llatzeret amb ICV-EUA, amb Podem, amb UDC i amb la mateixa alcaldessa de Barcelona. A estones, també amb la CUP. Així és de “transversal” l'efecte de la llista on s'amaga el president: tots expulsats a les tenebres exteriors. Ja sé que mal de molts és consol de necis, però la companyia sempre ajuda a traginar la dissort.
Entre els nous empestats, hem dit, hi ha Ada Colau, la novíssima alcaldessa de Barcelona. Va ser esbroncada pel president Mas només de ser elegida. I, des d'aleshores, no han parat. És la primera vegada que l'oposició no concedeix, al nou alcalde, els tradicionals cent dies de moratòria. Per què? Quin és el pecat que ha comès? Ras i curt: no fer el joc a l'independentisme oficial. Colau creu que s'ha de consultar la ciutadania abans d'inclinar-se per la independència. En altres paraules: defensa el dret a decidir dels catalans i les catalanes. Tampoc ha volgut participar en l'apropiació de la Diada per ningú, menys encara tractant-se del primer dia de la campanya electoral. Com tampoc ha volgut dilucidar l'entrada o no de l'Ajuntament a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) fins després de les eleccions, perquè no és democràtic que les institucions facin campanya electoral.
En resum, una actitud que l'honora, perquè no es rendeix al dictat de ningú, per poderós que sigui, i perquè deixa ben clara la diferència que ha d'haver-hi entre els partits, que són de part, i les institucions, que són de tots. És el paper que li pertoca fer com a alcaldessa. El president Mas hauria de prendre'n exemple. Els corifeus de l'oficialitat del país, però, s'exclamen emfàticament –“quin escàndol!, segur que és espanyolista!, anatema!”– i s'omplen el cap de cendres i s'esquincen les vestidures. Han après que una mentida, degudament repetida, esdevé una veritat? Diguem-ho clar: és un comportament molt poc democràtic. Com no és democràtic posar estelades als ajuntaments de tothom. Imaginem què passaria si, als ajuntaments amb alcaldes socialistes, hi posessin la bandera roja. És exactament el mateix. I tracten de fer-nos creure que no, que ells poden fer-ho, que representen quelcom de superior que els posa per sobre de la resta, quelcom que els dóna carta de corsari i dret a excomunicar, a condemnar el discrepant a les tenebres exteriors dels “mals catalans”. Quin perill!
Ada Colau, senyors, mereix un respecte. La seva categoria moral no admet gaires comparacions. Quan la major part dels responsables polítics –partidaris, parlamentaris i governatius– miraven a un altre costat davant dels gemecs dels desnonats, tot pensant que es tractava d'un “efecte col·lateral” insalvable, que no s'hi podia pas fer res, que no es podia transigir amb els “ocupes”...; mentre les coses pintaven així de lletges, Ada Colau es va moure i va encapçalar el clam de justícia dels ignorats. Va forçar portes tancades, no va abaixar veles. I va avergonyir-nos, fins a alterar els codis de les consciències. La ciutadania va ser la primera a respondre. Després van ser la judicatura i els ajuntaments, començant pel de Terrassa... Avui, ja ningú no gosa mirar a un altre costat. Ens hem fet millors persones. Va ser ella. Un respecte.