Demoscòpia personalitzada

Dijous al matí plo­via i vaig anar a tre­ba­llar en trans­port públic. A la parada de l'autobús hi havia una pare­lla gran i una altra senyora també gran. No em facin dir-ne l'edat, però força més grans que jo, per als que en mi vegin ja una per­sona gran. Vaig dir “bon dia” i la pare­lla em va con­tes­tar “bon dia” i l'altra senyora va dir “bue­nos días”. Al cap de poc, la senyora va con­tes­tar a la pare­lla una cosa que no vaig sen­tir. Ella va dir: “¿Mañana es fiesta? ¿Qué fiesta es?” Em va caure l'ànima als peus. Diguin-me estrany, si volen, però com més s'acosta el 27 de setem­bre (sí, senyora, el 27 de setem­bre hi ha unes elec­ci­ons que són una mica més que unes elec­ci­ons, per si tam­poc no se n'ha assa­ben­tat) més coses estra­nyes faig. Una és que quan camino pel car­rer miro i escolto la gent i em figuro si pel que veig i/o sento ani­ran a votar i en quin sen­tit vota­ran. No quina can­di­da­tura, que ja seria afi­nar o espe­cu­lar massa, però sí si vota­ran pel sí o pel no. Ja es poden ima­gi­nar que tinc dies de tot. I també que em caigués l'ànima als peus perquè algú que resi­deix en aquest país no sap a dia 10 de setem­bre que l'endemà era la Diada de l'11 de setem­bre.

Com que l'autobús tri­gava a arri­bar, encara van pas­sar més coses. Va arri­bar una pare­lla més jove, par­lant molt alt i en cas­tellà i en un to que en la meva joven­tut en dèiem pas­sota. Ell por­tava una samar­reta negra amb una senyera al mig i un CAT escrit a sobre. Pri­mer vaig pen­sar que pot­ser no tenia ni idea de què duia a la samar­reta, però després va arri­bar l'autobús, vam pujar-hi i aquesta pare­lla més jove va que­dar situ­ada a prop meu. Van con­ti­nuar par­lant alt, però de cop i volta van començar a fer-ho en català i, després de par­lar de coses que no m'interes­sa­ven gens, van comen­tar coses sobre la Via Lliure de l'endemà i de quants hi seríem.

Les meves inves­ti­ga­ci­ons sociològiques i demoscòpiques d'estar per casa esta­ven una mica deso­ri­en­ta­des. L'endemà, enmig de la mul­ti­tud que hi havia a la Meri­di­ana, em va tocar ser al cos­tat d'una pare­lla i la que devia ser la seva filla de vint-i-pocs anys. Par­la­ven entre ells un andalús que els asse­guro que era gra­nadí perquè tinc amics gra­na­dins i sé com par­len entre ells. La noia duia deu este­la­des pin­ta­des a les deu ungles de les mans i el meu amic Albert fins i tot les va foto­gra­fiar. No cal que els digui que entre la mul­ti­tud que érem i aques­tes con­cre­ci­ons l'ànima em va remun­tar i va arren­car el vol.

A dia d'avui els anun­cio que la meva demoscòpia pedes­tre em diu que, si tot el que he vist i sen­tit som capaços de tras­lla­dar-ho a les urnes el dia 27, gua­nya­rem. I gua­nya­rem bé. Però ho hem de fer.