La furgoneta

Els membres de la CUP que protagonitzen el vídeo electoral (sí, ho és) no es guanyaran la vida com a actors, tot i que Quim Arrufat podria interpretar, amb esforç, l'amic d'un primera espasa i David Fernàndez, amb assaigs, encara tindria un paper secundari en una comèdia de costums, fent acudits amb un rostre seriós i un posat desmenjat. L'escena en què cita primer Henry Ford i després Ovidi Montllor és, en aquesta línia, memorable. Ara, qui sí que té fusta teatral és Antonio Baños. Amb la seva armilla i el seu pentinat deixat anar, té l'aire d'un savi despistat que és capaç de passar a la història per un gag tan precís i divertit com el del gat xinès que mou eternament el braç i entona La Internacional, sense oblidar la picada d'ullet al “dia de la marmota”. El curtmetratge de la CUP està farcit, és clar, de segones lectures polítiques, començant pel viatge al passat de la dreta, continuant amb un avís per a navegants (“no anem al mateix lloc”) adreçat a l'ombra de Mas i de la corrupció, i acabant amb la metàfora de la furgoneta que no pot tirar endavant si no és amb l'ajut del poble organitzat. Potser està atrotinada i viatja a poc a poc, però la fixació en la destinació final és impertorbable. Hi ha, és clar, un cert aire d'ingenuïtat revolucionària, i un final que tendeix a l'èpica maniquea, i una barreja de Breaking Bad, de pel·lícula de l'Oest i de faula futurista, amb una música una mica París-Texas que acompanya la lenta travessia del desert, però el que realment destaca en aquesta proposta electoral insòlita és el sentit de l'humor. Se'n riuen, els de la CUP, de la seva pròpia assemblea, de les samarretes reivindicatives, de les sandàlies, de la petitesa dels Països Catalans, de les frases històriques, del mort i de qui el vetlla. És un notable exercici de llibertat creativa i d'imaginació, enmig de tensions i de cares llargues. No sé si arribaran al lloc on van. Mentrestant, però, convoquen el somriure.