Engrunes diplomàtiques

Fa una mica de pena veure els representants de l'Estat espanyol pidolant a la senyora Merkel, a David Cameron o al president Obama una simple frase, una petita paraula per convèncer els catalans d'allò que la mateixa Espanya no ha estat capaç de convèncer-los, tot i ser –no riguin– “la nació més antiga del planeta” (Margallo ‘dixit'). Espanya i tot el món unionista ja tenen el seu Sant Cristo Gros, l'arma de destrucció massiva contra la independència de Catalunya, i és ben bé que estan nerviosos, perquè encomanen l'esperit de l'statu quo a engrunes ben escurades. Llegeixin i rellegeixin els il·lustres pronunciaments, que no hi trobaran cap declaració que comprometi a res en absolut si algun dia Catalunya culmina democràticament el procés d'independència. Sí, Cameron va parlar de la importància de respectar la llei –en justa reciprocitat amb el refús espanyol a la independència d'Escòcia, és clar–; Merkel es va mullar menys encara, citant la importància de respectar la integritat dels estats. I Obama? “Estem compromesos a mantenir relacions amb una Espanya forta i unificada”, va dir. Em pregunto si aquesta frase elimina el seu compromís i el del seu país amb la Declaració d'Independència dels Estats Units –una DUI, sí–; aquella que guarden amb zel i orgull al Congrés a Washington; que firmaven entre d'altres Thomas Jefferson i Benjamin Franklin, i que consagra el dret a l'autodeterminació, com ho fa la seva Constitució, del 1789. I encara surt algun cadell rabiós dient que “no es pot dir més clarament”. Doncs sí, amics, es pot. Posicions més clares i fins i tot contundents és el que van fer els dotze estats de la Comunitat Europea i també els EUA dient que mai reconeixerien la independència d'Eslovènia i donant suport explícit a la unitat de Iugoslàvia. Només dos dies després d'allò, el 25 de juny del 1991, Eslovènia va fer la DUI. I abans d'acabar l'any, els uns i els altres, tots, van reconèixer oficialment Eslovènia. Un cas entre molts d'altres.