El 28-S

El 28-S és ple d'incògnites. Com passa en totes les eleccions, és cert, però més en aquestes pel seu caràcter plebiscitari. I justament per això, les opcions es redueixen a dues: que els partidaris de la independència (Junts pel Sí i la CUP) sumin o no. Si no sumen, doncs estarem davant d'un escenari complex per al sobiranisme però sobretot per a CDC; i si sumen, doncs ja sabeu que, amb vés a saber qui a hores d'ara de president, iniciarem un procés cap a l'estat propi. Aquest procés, asseguren, ens deixarà fora de la Unió Europea –sí, aquesta que tan bé ha reaccionat a la crisi dels refugiats, per exemple–, de l'OTAN, de l'FMI i, fins i tot, de la galàxia coneguda. Ah, i el Barça fora de la Champions (això ja em preocupa més). Però, la realitat és que per molta raó que tinguessin els catastrofistes, res s'acosta al que ens espera si qui guanya és el no.

I què ens espera? Més del mateix. Manteniment d'un statu quo que beneficia sempre els mateixos i una accentuació del procés de recentralització que viu l'Estat. Des de la sentència de l'Estatut, el 2010, Catalunya ha hagut d'acudir en més de cent ocasions al Tribunal Constitucional (TC) per invasió de competències. En molts dels casos, el TC s'ha pronunciat a favor de la Generalitat. Les sentències, però, no es compleixen. La de la descentralització del 0,7% o de les beques universitàries en són clars exemples. Però no és només això. L'Estat només paga el 17,5% del què li toca per la llei de la dependència, només ha executat el 7% del pla de Rodalies (això sí, el 100% a Madrid), etcètera. Això sense entrar en el tema de la llengua. En la vida no tot és blanc o negre i els matisos de gris acostumen a ser molt més atractius, però en aquesta qüestió ha arribat un punt en què, tot i les incògnites inherents a un procés com aquest, cal prendre una decisió. I dur-la fins al final.