Quan els fets canvien
–es comprovarà en les eleccions– dividida en dues parts molt iguals
Va dir John Maynard Keynes: “Quan els fets canvien, canvio d'opinió; vostè què fa?” El darrer llibre de Tony Judt té aquest títol. Era Judt una persona que davant d'una realitat diferent de la que ell tenia per certa, o confrontat amb un argument sòlid que diferia de la seva creença, canviava d'opinió. El seu pragmatisme era absolut, la ideologia no li impedia...
Des del descobriment de la teoria quàntica ja sabem que l'observació estricta de la realitat física pot modificar-la, la qual cosa ha estès a la ciència un fet ben conegut en ciències socials, si bé en aquest cas la neutralitat de l'observador mai és absoluta.
La realitat a Catalunya ha canviat en els darrers deu anys i especialment en els darrers cinc. És la dificultat d'entendre aquest nou escenari polític i social el que ha portat partits polítics tradicionals a la confusió i a la pèrdua d'orientació ideològica i programàtica. Per a alguns d'ells el més benèvol que es pot dir és que no saben què fer ni on anar, han deixat orfes els seus seguidors.
Hi ha qui defensa que el 28 de setembre, després de les eleccions, ens trobarem encarats a un precipici vivint en una societat trencada en què famílies, amics, col·lectivitats i mercats, que fins ara han viscut en harmonia, passen a l'enfrontament dialèctic cruent i directe. Es pregunten amb angoixa real o fictícia: “Com arreglarem el que el Sr. Mas i els seus coreligionaris han trencat?, com recompondrem la nostra convivència tan dificultosament aconseguida el 1978 amb la nova estructura democràtica d'Espanya que llavors vàrem pactar entre tots?”
Per aquests el precipici és la sortida de Catalunya de la UE, la pèrdua d'interès dels inversors per Catalunya, la decadència econòmica i el conflicte social. En l'època revolucionaria més dramàtica a la França del 1790 al 1795, Diderot va dir: “Estem en una cruïlla que ens portarà a l'esclavitud o a la llibertat.” No és el cas ara a Catalunya.
La deriva dels homes cap a la transcendència i la tragèdia és una constant del seu comportament; sempre es dóna més importància a un mateix i a les circumstàncies immediates que la que realment tenen. Certament aquesta afirmació pot ser més interessada, sovint ho és, que originada per una creença arrelada i sòlida.
Catalunya sembla –es comprovarà en les eleccions– dividida en dues parts molt iguals: els que volen la independència, i no volen més pactes amb un govern central en el qual no creuen, i la resta, que va des dels que no volen canviar res i els que sí però no fins a la separació d'Espanya. És aquesta la nova realitat en la qual hem de viure, i les dues parts tenen interès a no exagerar la seva posició perquè si ho fan poden perdre suport per a la seva tesi.
Això és especialment cert per als independentistes, que són avui –pendent de les eleccions– un 45% de l'electorat, és a dir, entre 1,6 i 1,8 milions de votants, i necessiten ser 2,1 milions, és a dir, entre 0,5 i 0,3 milions d'electors més per guanyar un eventual referèndum per la independència.
Res serà com abans però res es trencarà dramàticament perquè el mestissatge i la complexitat de la societat catalana sabrà buscar una solució a una segmentació social que és la que és i no canviarà per temps perquè Espanya, que podria fer una oferta de “tercera via”, és improbable que ho faci. No hi hauran propostes inclusives per a Catalunya perquè això requereix del govern central una valentia política per assumir la pèrdua de vots que li suposarà a Espanya, que no es veu en el curt termini, sens dubte mai abans de les eleccions generals però difícilment després.
En absència de pacte, la realitat actual d'equilibri només pot tenir dues sortides: o l'independentisme és capaç de reduir el temor d'alguns i de substituir-lo per esperança i il·lusió o el cansament portarà a tots a la indiferència i a l'statu quo. El temps esmola les arestes de la il·lusió si aquesta no demostra que es pot resoldre en fets. És en això que l'independentisme porta avantatge, té una càrrega d'il·lusió que els seus opositors no tenen perquè fins ara han estat incapaços de generar una alternativa que per propera podria ser més sòlida però que és ara inexistent.
Aquests dos grups, de dimensions similars i cohesió incerta, no són estàtics i poden evolucionar a tenir una majoria social que ara no tenen; saben, però, que la intransigència els pot fer perdre suport social, i aquesta és la base de l'equilibri assentat sobre una base democràtica que ningú que vulgui tenir presència política pot discutir.
