Pensant en Escòcia

Divendres va fer un any que Escòcia celebrava un referèndum d'independència i d'aquell episodi se'n poden extreure moltes lliçons, no sempre en el mateix sentit que les interpretacions que se n'han fet aquests dies. Per exemple: faríem bé de no atribuir la celebració d'aquella consulta a la profunditat del sistema democràtic britànic. Els anglesos –que són els que manen a Londres– no tenen cap valor democràtic més accentuat que cap altra societat, per més que contemplar el món amb el nas com a punt de mira pugui semblar un signe d'educació i d'un alt grau de civisme. La història ofereix uns quants exemples que ho desmenteixen i Irlanda del Nord ho fa d'una manera clamorosa.

Si David Cameron va accedir a celebrar el referèndum a Escòcia és perquè sabia com garantir la victòria, quines falses promeses podia fer i quantes dosis de por calien per desactivar els menys convençuts. Ara, que cap de les promeses no s'ha complert i els escocesos anuncien que reclamaran una nova convocatòria, Cameron els respon que això trigarà molts anys a ser possible perquè sap que ara mateix el perdria. El record de l'engany és ben viu i la voluntat d'assolir la independència no desapareix pel fet de perdre un referèndum. Aquesta ambició és una essència, una arrel, una convicció intrínseca dels pobles que tenen tradició, capacitat i voluntat de ser per si mateixos, i resulta inconcebible per als estats dominants que, al llarg de la història, hagi pogut sobreviure a repressions sanguinàries, a amenaces apocalíptiques i a afalacs corruptes. Però sempre ho fa perquè la llavor és a la terra.

Incomplint, mentint sobre les seves promeses, Cameron ha convertit els arguments sobre els perjudicis d'una Escòcia independent en simples instruments de dubtosa veracitat. Imaginin-se, per tant, en quina consideració hem de tenir els catalans les agitacions dels poders fàctics espanyols –partits, govern, banca, patronal...– precedits com vénen de segles d'imposició castrense, d'enganys i de repressió, i anunciadors com són de càstigs i malures mil. Ha!