Keep calm
Les xarxes han fet gran el safareig
Quan internet va començar a ser una tecnologia disponible per a tothom, els profetes de la comunicació van afirmar rotundament que s’acabava de democratitzar el periodisme perquè aquella nova eina permetia augurar que cada individu tenia a les seves mans l’oportunitat d’esdevenir un reporter. Sense menystenir l’abaratiment i la rapidesa en la distribució que representava l’arribada de les autopistes de la informació, aquells que havíem tingut l’ocasió d’ocupar-nos d’una secció del diari tan aparentment anodina com les cartes al director ja sabíem que no en podíem esperar res de bo, de posar a la mateixa altura els professionals de la informació que se sotmetien a un codi ètic professional i l’opinió lliure d’una massa social farcida de ministres, jutges, policies, metges, urbanistes, entrenadors i periodistes d’estar, literalment, per casa. Poc després, la mateixa secció de cartes al director, llavors des del web, va corroborar els nostres temors: com més fàcil era comunicar, més emergia el vessant roí dels usuaris i més difícil era desgranar l’opinió de la difamació, la identitat de l’anonimat i la veritat de la mentida. I quan, una mica més tard, van arribar les xarxes socials, tot plegat es va multiplicar exponencialment. La grafomania i la videomania generada des de la visceralitat s’han estès com una pandèmia i ja no es conformen a desfogar-se en les xarxes i els mitjans de comunicació: se n’han apropiat d’uns quants, n’han creat de nous i han envaït la política com un tsunami, perquè, avui, la política es fa mirant a les xarxes i amb l’estil que aquestes exigeixen. El safareig és descomunal, la roba és més bruta que mai i, com més va, més bruta és perquè, en aquesta pica, la merda no és un descrèdit sinó un valor. Per això, ara, el diari britànic The Guardian ha encapçalat la corrua dels que volen marxar de X-Twitter. A veure si hi ha sort i és el primer senyal d’un canvi que ens ajudi a posar seny.