‘Aceituneros altivos'
i ara es trobi en terres de ningú
El camp era una meravella, a les darreries de la primavera, ara fa un temps. Les oliveres s'estenien fins a l'horitzó, com un pastís pintat per un bon impressionista. La vall del Guadalquivir era als peus de la Sierra Mágina i tot es presentava dominat per l'ondulat i uniforme paratge treballat amb argumentada precisió. Entravem a Úbeda, amb una imatge inigualable. “Andaluces de Jaén, / aceituneros altivos...”
Al restaurant, quan preníem les postres, s'acostà el propietari amb ànim d'establir conversa. Primer, una llarga dissertació sobre les diferències entre olivo, olivera, olivar i oliva, molt propi de la cultura de la terra. Després, la conversa derivà cap a Catalunya i Andalusia, obligades a mantenir relacions a partir d'una qüestió migratòria que ha influït, i molt, en les dues comunitats humanes. I l'andalús enamorat de Catalunya –la coneixia i ho demostrà– atacà, primer amb prudència i després amb decisió, el perquè de tot plegat. “Decidme en el alma: ¿quién, / quién levantó los olivos?”
Teníem l'amic ubetenc entregat a la causa i era molt lúcid valorant els fonaments d'un camí migratori sense retorn, quan a aquelles terres del sud premia la fam i tot depenia de la bona voluntat de l'amo. Catalunya oferia feina pagada i possibilitats de futur i, després d'una etapa de precarietat, fins habitatge i escola. Era el viatge de sortida de la misèria, fet amb una maleta de cartró, lligada amb cordills i carregada d'esperances. Les oliveres, ben alineades, quedaven enrere, i la poesia de Miguel Hernández esdevenia un record nostàlgic irrenunciable, quan els llaços familiars i emocionals seguien vigents. “Cuántos siglos de aceituna, / los pies y las manos presos, / sol a sol y luna a luna, / pesan sobre vuestros huesos.”
Al restaurant, el tema de la independència exigia el silenci, però l'atent tertulià insistia que moltes famílies andaluses d'ahir ara eren molt catalanes i allà, a la província de Jaén, es parlava d'ells com a “la família catalana”. Paco Candel ja havia avançat per aquests viaranys quan especulava sobre els altres catalans i les noves generacions anaren reconvertint els lligams a la terra, sentint-se catalans de ple dret, sense renunciar a les arrels identitàries. I, fidels a una llarga tradició, Catalunya ha anat construint una identitat clara i concisa.
La Catalunya actual és el resultat de moltes aportacions humanes, amb ganes de sentir-se gent de la terra i fets a la terra; gent que quan expressen les seves voluntats ho fan d'igual a igual i sense sentir-se menyspreats per un origen que es perd en el temps però que tingué les seves causes. El procés d'integració és el gran èxit de la societat catalana.
És incomprensible, fora lloc, que hi hagi qui vingui d'altres terres de les Espanyes intentant introduir la llavor del lerrouxisme i apuntar greuges comparatius inexistents. És més lamentable que això es faci a l'aixopluc d'un partit que es diu hereu del PSUC, l'històric col·lectiu que més féu per la integració dels nouvinguts a la realitat del país. I és denunciable que el discurs més barroer de tota l'actual campanya electoral s'intenti vendre des del progressisme d'un Pablo Iglesias que ha demostrat desconèixer completament la realitat i la història d'aquest país. Talment, el caràcter singular de les eleccions de demà passat ha fet que més d'un perdés la brúixola i ara es trobi en terres de ningú, cercant un inexistent espai sota el sol. “Dentro de la claridad / del aceite y sus aromas, / indica tu libertad / la libertat de tus lomas”, segur “no vayas a ser esclava / con todos tus olivares”.
