La sortida

Diu­menge a última hora ho sabrem quasi tot. Alguns –jo espero que la majo­ria– dei­xa­rem de pre­gun­tar final­ment si ens n'hem sor­tit. Altres dei­xa­ran d'espan­tar-nos enu­me­rant tots els infi­nits llocs d'on, segons alguns dels que vota­rien que no, hau­rem de sor­tir en cas d'arri­bar a la inde­pendència. Sor­tir-nos-en i sor­tir: heus aquí com podem resu­mir el debat que hi ha hagut durant mesos. A l'hora de la veri­tat, però, jo espero que a quasi tots –uns i altres d'aquesta Cata­lu­nya on, com a qual­se­vol altre lloc, hi ha dife­rents opi­ni­ons– ens haurà agra­dat assu­mir que l'única sor­tida pos­si­ble pas­sava per les urnes. No per sor­tir-nos-en, doncs, o per sor­tir de quasi per­tot, sinó sobre­tot perquè hem estat capaços de pre­gun­tar-nos què volíem. Va haver-hi un temps que a uns i altres ens sem­blava que això no podia ser. Hi havia aquell exèrcit que es va impo­sar l'any 1939, la història tan­tes vega­des vio­len­tada a favor d'una opinió res­pec­ta­ble, però molt més impo­sada que no accep­tada. Que què pas­sarà el dilluns dia 28? Pri­mer de tot, que hau­rem de feli­ci­tar-nos per haver sabut fer l'exer­cici democràtic de posar les pape­re­tes a les urnes. Venim d'un temps on això no es podia ni tan sols plan­te­jar. Anem –molts ho espe­rem així– a una república on totes les opi­ni­ons siguin igual de defen­sa­bles i igual de dig­nes. Ja sé que ara alguns em diran que estic pro­me­tent el paradís democràtic en aquesta terra metra­llada d'impo­si­ci­ons, par­tits únics i dic­ta­du­res. Jo els diria que tant com el paradís no, tot i que entenc que, atès d'on venim, sigui fàcil con­fon­dre el paradís amb un exer­cici tan ele­men­tal com pre­gun­tar als ciu­ta­dans què és el que pen­sen. Que què més pas­sarà? Que alguns –jo espero que la gran majo­ria– obri­rem les boti­gues de la nos­tra feina amb la sen­sació d'haver superat mol­tes der­ro­tes. La de fa tres-cents anys. Les dels cops d'estat que hem anat patint després de cadas­cuna de les dues repúbli­ques, amb Primo de Rivera, amb aquell gene­ral auto­as­cen­dit a gene­ralíssim, amb el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que alguns –no tots els que han votat com hau­rien fet ells– han con­ver­tit en una eina més d'una dic­ta­dura. Diu­menge a última hora tot això haurà aca­bat. I a uns i altres ens haurà agra­dat saber que gua­nya la democràcia.