Colors

Els cecs parlen amb molt de criteri sobre els colors. Quan a Borges –cec durant molts anys– li van preguntar com era que el groc fos tan present a la seva obra, va respondre que era degut al fet que era el darrer color que va veure. O, més ben dit, el color que va poder identificar durant més temps. El groc és el color més viu, diuen. Per això hi ha groc als taxis de Nova York o als de Barcelona. Es veuen de seguida, de dia o de nit. A Londres, en canvi, els conductors no fan servir el clàxon i els taxis són negres per no molestar. Borges, doncs, expressava el seu afecte al groc perquè havia estat el color que li havia estat més lleial. Per això solia portar corbates d'un groc llampant. Els amics se li'n reien, però Borges, que era molt aficionat als acudits, els explicava l'anècdota d'Oscar Wilde el dia que va veure un seu amic que portava una estrafolària corbata de grocs i vermells i altres colors vius. “Estimat amic”, va dir-li Wilde, “només un sord podria posar-se una corbata com aquesta!” Els acudits basats en la ironia, però, són sovint difícils de captar i Borges es lamentava que una vegada va explicar l'anècdota en una trobada social i una senyora va dir: “És clar, perquè si ets sord no pots sentir els comentaris burletes sobre la corbata.” Aquesta resposta hauria fet somriure Oscar Wilde! Borges va adonar-se que havia estat “perfectament mal entès” per una persona que, càndidament, mostrava “la perfecció de l'estupidesa”. Hi ha, però, també ironia en tot això perquè una metàfora habitual per parlar de colors com el groc és dir que són colors “cridaners”, o sigui, ideals per a sords. Els colors sempre porten càrrega metafòrica. D'això en saben molt els publicistes i els que dissenyen campanyes electorals. Se'n van adonar fins i tot els de les companyies d'assegurances que cobraven més car si triaves un cotxe vermell. Donaven per fet que el gust per aquest color delatava conductors temeraris. Si volen colors tan vius, pensaven, és que volen viure perillosament. Curiosa paradoxa.