Retrat d'escultor a través de les cartes

ls moviments culturals forts tenen poca disposició a l'humor, i menys encara si porten penjades al coll unes quantes medalles pels serveis prestats a la pàtria. Els noucentistes han hagut de carretejar aquesta egrègia responsabilitat durant anys i panys, sense cap concessió a l'alegria, com si acabessin de sortir de l'estudi d'un fotògraf ben mudats i clenxinats i no se'n sabessin avenir, del món de fora, tan ventós i gris, tan poc endreçat i mal pintat. La imatge del noucentista estàndard, almenys durant aquella època certament bonica de la Mancomunitat, a penes arruga l'americana d'Eugeni d'Ors, però introdueix a la galeria alguns retrats d'una certa incongruència en què a vegades despunta un faldó descalçat, una corbata torta, una inoportuna taqueta a l'aixella. A Enric Casanovas, que passa per ser l'escultor imbatible d'aquella generació, no el van enxampar mai en falta ni per excés ni per defecte. Senzillament prescindia de les formalitats i anava per feina, sovint amb una samarreta cenyida i suada com la d'un obrer, o un jerseiot vell que conjuntava de manera esplèndida amb les ulleres entelades i el seu posat de gegant pacient. La constitució de Casanovas, ben mirat, és de mal encaixar dins la figura del noucentista d'almanac, tirant a lletós i llepafils. Al contrari, s'assembla més al model pugilístic, de sòlida ossamenta i carn compacta, que encarnaven artistes que n'eren als antípodes, com ara Arthur Cravan o Óscar Domínguez, però amb un rerefons sentimental que l'acostava a Juan Gris, un altre taciturn a qui també l'encantava tocar la guitarra i ballar en companyia d'amics molt escollits. Casanovas no s'hauria desbocat mai amb expressions com ara “el meu record es plaurà brodant en l'allunyament una exquisidesa com a ofrena”, que eren la mena de coses que escrivia per exemple López-Picó, sinó un definitiu “ja tinc els escrotos plens dels capritxos atmosfèrics parisencs”, que era l'estil franc, paròdic i descordat amb què es comunicava amb els seus íntims. La lectura de Les cartes de l'escultor Enric Casanovas, que acaba de publicar la UAB en una laboriosa edició de Susanna Portell i Teresa Camps, és una de les experiències més reconfortants per a qualsevol investigador del noucentisme canònic: l'huracà de la vida esgarriant la pols d'una habitació massa temps tancada per deixar al descobert, en acabat, el retrat autèntic d'un ésser humà.

E