Un món d'expressió
Qualsevol ho podria dir. Tots també ho hem experimentat: “Quan ballo, el que em passa és que em sento lliure, puc fer el que vull.” Això m'ho diu la Iman, una noia de 2n d'ESO, espontàniament, davant una càmera de la TV de l'institut, en relació a un projecte artisticoemocional que està seguint. Durant una conferència general de la Unesco, Mayor Zaragoza va fer pública una Crida per la promoció de l'educació artística i la creativitat a l'escola com a part de la construcció d'una cultura de la pau (1999). Un títol que és un projecte. L'essència n'és una mena de microtuit: “La creativitat és la nostra esperança.” No es pensin que sóc un ingenu ni un utòpic somiatruites: sé que alguns venen com a creatiu força productes comercials inútils o fins i tot danyosos. La Unesco fa entendre la importància de l'esperit creatiu en la formació de la personalitat humana, “l'estímul que la pràctica de diferents manifestacions artístiques té tant per al cos com per a l'esperit”.
Amb alguns col·legues ens hem embolicat en un projecte Erasmus+ per a secundària, amb instituts d'altres cinc països: Txèquia, França, Turquia, Polònia i Alemanya. La Unió Europea ens l'acaba d'aprovar, no sense força retallades (ens hi estem acostumant, oi?). Saben què pretenem?: entendre millor els beneficis de l'experiència artística per a la motivació acadèmica. Mai no podem estar certs de com aniran les coses, però Experience Art, Increase Motivation és el nostre repte. S'ho imaginen?: música, pintura, dansa, cinema, escultura, expressió corporal, visual i plàstica, teatre i poesia..., entre tots i al servei de l'educació
Per si algú arronsa les celles perquè vol que fills o alumnes aprenguin més anglès i matemàtiques, cal assenyalar que, a la Unesco –persones assenyades–, constaten que “l'establiment dels sentits en moviment crea una memòria que aguditza la sensibilitat dels nens, fent-los més receptius a altres formes de coneixement i, en particular, als sabers científics”.
Tots sabem que els joves es transformen –creixen– quan actuen de manera expressiva o creativa davant de qualsevol públic, ja siguin família o complets desconeguts. És obvi que cal fer-ho seriosament, però per a això hi som els professionals. Refiem-nos-en. Això és clarament incoherent amb certes polítiques educatives: em resulta ben fàcil pensar en la discriminació cap a la música, l'expressió visual, les arts escèniques i, en general, la cultura, de la recent reforma educativa espanyola. El ministre Wert la va clavar: “Cal eliminar una sèrie d'assignatures que distreuen.” L'han promogut a ambaixador espanyol a l'OCDE, organisme que pretén “el benestar econòmic i social de les persones arreu del món”: que es preparin!
No es tracta de ‘fabricar artistes' i menys d'una manera sistemàtica o compulsiva, sinó més aviat de formar éssers humans amb equilibri entre el pensar i el sentir. Lucina Jiménez, de ConArte Internacional, defensa l'educació artística com a “porta d'entrada dels drets culturals”. Si aniquilem l'expressió de l'àmbit educatiu sorgeixen lamentables conseqüències: limitacions d'aprenentatge, exclusions socials i estètiques, marginalitat i absència de certs públics en moltes disciplines i infraestructures. Els seré sincer: m'angunieja un curs de formació del professorat català al qual estic inscrit: L'educació emocional i els llenguatges expressius (codi 5051191505). Em poden demanar coses que no sé fer perquè mai no les he fet. Ara bé, per integrar a les classes aquesta dimensió, estic disposat a jugar-me-la.
Encloure l'educació en expressivitat té avantatges: més autoestima i sentit d'identitat; entendre el canvi en societats dinàmiques; l'apreciació del patrimoni cultural, propi i aliè, i de la llibertat d'expressió; l'enriquiment de les habilitats lingüístiques; l'estímul de la responsabilitat social o el creixement espiritual.
De l'expressió artística n'obtenim: a) una creació, el seu objectiu; o b) diverses funcions, per exemple, l'educativa. No es tracta de parlar d'expressió, sinó de viure-la. Els nostres alumnes volen fer teatre i exposicions, i no limitar-se a escoltar discursos abstractes sobre aquestes qüestions. Això, fet interdisciplinari i ben planejat, dóna resultats lingüístics, cientificotecnològics, artístics... i fins i tot ètics.
Posem-nos-hi, abans que ens ho esclafin!
