Sí, però prudència
La lectura de les eleccions pot fer-se de moltes maneres, això passa quan es preveu un gran resultat i es fa bo però menor de l'esperat. Les interpretacions contradictòries són inevitables. Primer, els fets:
1) El sí no ha arribat al 50% però quasi, el 47,84%. Té importància a àmbit internacional perquè el plebiscit que suposaven les eleccions no s'ha guanyat pels independentistes.
2) Hi ha majoria absoluta d'escons de partits amb la independència al programa, però, per investir president el Sr. Mas, Junts pel Sí necessita en segona volta un sol vot d'un altre partit. Si no és la CUP no sembla fàcil que cap dels altres l'hi atorguin: C's i el PP, perquè estan contra la independència; Sí que es Pot, perquè s'oposa a les polítiques socials que el Sr. Mas representa, i el PSC, per les dues qüestions.
3) No es pot fer una DUI pels partits guanyadors perquè no han tingut el 50% dels vots i aquest era el compromís declarat, que, per altra banda, té tota la lògica.
4) És legítim que els partits partidaris de la independència iniciïn el seu “full de ruta” per fer-la possible sempre que puguin consensuar-lo entre Junts pel Sí i la CUP.
5) L'oposició a la independència que representava el PP ha canviat de mans. És C's qui representa ara aquesta posició. La duresa del plantejament oposat a la independència no serà en el futur menor. L'oposició de C's és radical, és una de les raons de la seva existència. Ara que es vol convertir en un partit a Espanya, encara més. Si, com és possible, a les properes eleccions generals una coalició del PP i C's governa Espanya, el tractament de Catalunya pel que fa a la independència no serà diferent de l'actual, pot fins i tot ser més dur, cap dels dos partits voldrà quedar-se enrere en la defensa de la unitat d'Espanya.
6) Sí que es pot ha fracassat, ha tingut menys vots que ICV al 2012. Tindrà conseqüències per a Podem a Espanya a les eleccions generals. No és probable que en tingui a l'Ajuntament de Barcelona perquè la coalició alternativa és massa diversa. La posició de l'alcaldessa Ada Colau ha estat prudent i intel·ligent en favor d'ella i del seu grup a l'Ajuntament. Per molt que la seva posició en relació amb les eleccions del 27-S no hagi agradat ni a ICV ni a Podem, no deixaran de donar-li suport.
El lloc de Podem a Catalunya és ocupat per la CUP perquè la radicalitat en el pensament d'esquerres està lligada a la independència. És aquest l'error comès pels líders d'ICV. La ideologia del PSUC a Catalunya té encara una força que ha perdut fa temps la del PCE a Espanya.
7) Unió desapareix. El catalanisme de dretes s'ha fet majoritàriament independentista. És improbable que la ciutadania torni a votar-los, el perill de llençar el vot si es vota Unió estarà present a totes les eleccions futures.
8) El PSC, comptant amb la intel·ligència i l'empatia del Sr. Iceta, ha aguantat i pot ajudar el PSOE a guanyar les eleccions generals o a no distanciar-se massa del PP. El PSC pot continuar sent útil encara que menys que abans, ha perdut molta força...
9) El baix Llobregat i significativament Nou Barris han passat en part del PSC a C's. Seria això la prova que entre l'esquerra i la dreta és més important per a aquests ciutadans l'oposició a la independència?
10) La necessitat d'un referèndum vinculant és necessari per acabar el procés. Són cada cop menys els que ho neguen. Es tracta ara de governar i de conduir el full de ruta pels partits que el portaven en el seu programa. Els ciutadans de Catalunya, quasi el 50%, són partidaris de la independència però volen que es condueixi de manera ordenada i sense salts al buit. Es podria interpretar que abans de declarar-la han volgut que els majors problemes que pot implicar es verifiquin i negociïn, euro i sortida de la UE. Si l'independentisme vol superar el 50% no té alternativa, ha de resoldre o tenir seguretats sobre aquests problemes. El missatge de les eleccions ha estat, “feu-ho però amb prudència i seguretat”.
Hi pot haver una proposta d'alternativa a la independència per un nou encaix de Catalunya i Espanya si guanya les eleccions el PSOE amb algun partit o coalició d'esquerres, però això requerirà una fortalesa del futur president del govern espanyol per convèncer els “seus”, no menor.
Espanya necessita un líder més neutre i més preocupat pel seu país que pel seu partit, que estigui disposat a desgastar-se per l'empresa. Si no un Mandela, almenys un Trudeau. Ara per ara no es veu.
