Pintors

“Als artistes els haurien de tallar la llengua”, va sentenciar el pintor Matisse. Era la formulació extrema del corrent de pensament que considera que tot el que ha de dir l'artista ja està dit en la seva obra. Flaubert deia que no hi ha cap pintura realment bona en els museus d'aquest món que necessiti un comentari. I encara afegia: “Com més text, més dolenta és l'obra.” Degas també pensava que les paraules, en pintura, no calen. Era dels que pateixen l'ofici a les entranyes, per això feia sovint la mateixa broma: “Quan no en saps, pintar no és pas gaire difícil.” En fi, potser exageraven. Xerraires o reservats, el que és segur és que els pintors, quan parlen d'altres pintors, s'expressen sense pèls a la llengua. Abunden els comentaris corrosius i sarcàstics. Tothom recorda el famós de Dalí: “Picasso és comunista. Jo tampoc.” Normalment, com que els artistes han de cultivar l'ego per imperatiu professional, els costa dissimular l'arrogància. L'arrogant més descarat va ser Courbet. L'autor de la genitalia més famosa, L'origen del món, estava tan convençut dels seus mèrits que una vegada va escriure a un amic que l'havia d'ajudar a casar-se amb una tal Mademoiselle Léontine que li fes saber a la noia que “es convertirà, indiscutiblement, en la dona més envejada de França”. La senyora no va mostrar cap interès a obtenir un honor tan alt i Courbet va seguir solter. Tornant, però, als intercanvis enverinats entre col·legues, alguns es van produir entre Braque i Picasso, els pares fundadors del cubisme. Braque va mantenir sempre una discreció i una posició moral molt allunyada de la que pregonava en públic el malagueny. A Picasso l'exasperava la superioritat callada de Braque. Una vegada va valorar una exposició de Braque dient que els quadres “estaven molt ben penjats”. Braque s'hi va tornar: “Les ceràmiques de Picasso són molt ben cuites.” I una estocada final: “Picasso va ser un gran pintor. Ara només és un geni.”