El laberint

L'estira-i-arronsa públic entre Junts pel Sí i la CUP s'ha enca­llat en un nom propi. Artur Mas amunt, Artur Mas avall. L'her­me­tisme sem­bla haver-se autoim­po­sat final­ment en les nego­ci­a­ci­ons per res­pon­sa­bi­li­tat. Fins ara les dis­cus­si­ons des­car­na­des entre els sec­tors con­ver­gents i cupai­res als mit­jans o a les xar­xes soci­als sobre el futur del líder de CDC han empès a la radi­ca­lit­zació de les posi­ci­ons. L'ambi­ent és tan tòxic com el que va difi­cul­tar durant mesos el pacte final entre Mas i Oriol Jun­que­ras per for­mar Junts pel Sí. Les dinàmiques par­ti­dis­tes tor­nen a esmu­nyir-se pel labe­rint del procés, amb la para­doxa que gai­rebé dos mili­ons de per­so­nes van votar diu­menge a favor de la inde­pendència i que al Par­la­ment hi haurà 72 dipu­tats par­ti­da­ris de l'estat català. Amb un 77% de par­ti­ci­pació, tenen un 48% dels vots, ¿i de debò que el pro­blema és un nom? ¿O s'hi ama­guen, un altre cop, els vells esque­mes de par­tit?

La lògica acom­pa­nya a pri­o­rit­zar un acord polític en clau de procés, que avant­posi una estratègia con­sen­su­ada en tots els fronts. És a dir, que pugui afron­tar les pre­vi­si­bles represàlies que voldrà apli­car el govern espa­nyol amb cada qüesti­o­na­ment de la lega­li­tat vigent (la reforma del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal no és res més que el marc per a l'apli­cació de la mà de ferro, més enllà de l'actual impu­tació de Mas, Joana Ortega i Irene Rigau) que pro­mo­gui la pro­jecció inter­na­ci­o­nal del con­flicte polític que per­sis­teix, que enceti un debat cons­ti­tu­ent par­ti­ci­pa­tiu, que apli­qui mesu­res d'impacte social per esten­dre la per­cepció social del binomi indis­so­ci­a­ble de la rei­vin­di­cació naci­o­nal i la social i, sobre­tot, que pene­tri en el cin­turó taronja com mai ho va acon­se­guir fer el vell cata­la­nisme, amb una con­cepció inclu­siva i cohe­si­o­na­dora de la iden­ti­tat cata­lana. Perquè tard o d'hora arri­barà una nova votació per legi­ti­mar la inde­pendència als ulls del món i es neces­si­tarà un per­cen­tatge indis­cu­ti­ble de vots. Serà en forma de referèndum específic, d'elec­ci­ons cons­ti­tu­ents o de referèndum de la Cons­ti­tució cata­lana, però arri­barà. I se'n neces­si­ta­ran tants, que si més enllà de les sigles i dels noms no es soli­di­fica una aliança mul­ti­par­ti­dista i inter­clas­sista, topa­ran amb les parets del labe­rint. I pot­ser la gent, bus­cant la sor­tida, els pas­sarà per damunt.