País estrany

És ben estrany aquest país nos­tre. Se cele­bren unes elec­ci­ons que volen ser ple­bis­citàries, amb una par­ti­ci­pació del 78% del cens i, mal­grat la intensa cam­pa­nya de la por coor­di­nada pel govern del Regne d'Espa­nya, els par­tits del sí a la inde­pendència obte­nen la majo­ria abso­luta en escons. I, a més, prop de dos mili­ons de vots, una xifra que només fa un parell o tres d'anys ni els més som­ni­a­trui­tes podríem haver vati­ci­nat.

És ben estrany aquest país nos­tre. El par­tit majo­ri­tari a Espa­nya tot just si supera el 8% dels sufra­gis i queda situat en cin­quena posició en una cursa de sis. I Duran Lleida, el millor repre­sen­tant de la política de la puta i la Ramo­neta duta a terme per CiU durant gran part de la seva història, des­a­pa­reix del mapa.

És ben estrany aquest país nos­tre. Un par­tit que no arriba ni al 20% dels vots i que només acon­se­gueix 25 dipu­tats es pro­clama ven­ce­dor de la con­tesa i demana dimis­si­ons i noves elec­ci­ons. Per con­tra, molts dels segui­dors dels veri­ta­bles gua­nya­dors fan cara de pomes agres perquè en un moment d'eufòria havien arri­bat a som­niar un nom­bre de dipu­tats abso­lu­ta­ment irreal.

És ben estrany aquest país nos­tre. Mal­grat totes les pres­si­ons, mai el Par­la­ment de Cata­lu­nya havia aco­llit tants dipu­tats explícita­ment inde­pen­den­tis­tes. Mai una sola força política s'havia impo­sat a la tota­li­tat de les comar­ques del Prin­ci­pat i mai fins ara hi havia hagut al Palau de la Gene­ra­li­tat –com hi haurà pro­pe­ra­ment– un govern inde­pen­den­tista, amb un pro­grama inde­pen­den­tista i un objec­tiu ini­cial i final inde­pen­den­tista.

I com a habi­tant d'aquest país tan nos­tre i tan estrany, no vull dir ni una sola paraula sobre l'estat de les nego­ci­a­ci­ons per for­mar el pro­per govern. Dei­xem als nego­ci­a­dors que facin la seva feina. I la resta, siguem dis­crets, tor­nem a posar un som­riure als nos­tre lla­vis i pre­pa­rem-nos per a les jor­na­des deci­si­ves que encara han de venir.