Ritme i maraques

La por fora­gita l'amor. Ves­tim cami­ses estam­pa­des amb bate­ries d'arbres, ocells i lli­ber­tat. Pal­mera, gavina, sol. O pal­mera gavina. O sol pal­mera. Així, a la babalà. Tenim vides més atra­fe­ga­des que les dels cas­tors en època de cria. Cor­rem de nit pels car­rers del foc, perquè per­dem el taxi que ens por­tarà enlloc. Embo­tim el mòbil de cites en cadena i plans espa­ter­rants, però ens manca ritme i ens man­quen mara­ques. Ens quei­xem en veu baixa, com a les bibli­o­te­ques quan tro­bem un lli­bre subrat­llat o quan a l'ascen­sor esni­fem la taca d'una brossa que no ens per­tany. Un dia, algú, pre­nent una birra fran­cis­cana en una ter­rassa inde­pen­dent, et dóna la clau, el perquè de tot ple­gat, l'eureka defi­ni­tiu: “Les coses bones em fan por.” Tenim por de la por dels altres. El fre que ens desfà la vida a la velo­ci­tat de la llum. Qui ha nau­fra­gat alguna vegada, tre­mola fins i tot davant les ona­des tran­quil·les. Ple­guem la nos­tra volun­tat al “i si”, al “però és que” i al “no fos cas que”, però sor­tim de marxa de tres en tres per no pen­sar-hi. No fos cas que fóssim feliços d'una punye­tera vegada, ens agafés un infart per la sor­presa i no tinguéssim des­fi­bril·ladors a mà. No fos cas que féssim allò que real­ment hem vin­gut a fer: sal­pe­brar la vida perquè no ens quedi sonsa. O és que només afe­giu sal a l'arròs una de cada deu vega­des? Només poseu pasta de dents al ras­pall un cop cada dos mesos? Només suqueu el pa amb tomàquet amb tomàquet els diu­men­ges? Ritme, si us plau. I mara­ques. Rebel·leu-vos, goseu, temp­teu la sort. Qui no arrisca no pisca, diuen els avis. I els avis sem­pre tenen raó. “Les coses bones em fan por”, d'acord, res­pec­ta­ble. I “les coses bones em fan bo” o “les coses bones em fan bé” o “les coses bones em fan ser”? Sem­blen més pro­me­te­do­res. Quan intuïm una pis­cina plena, llan­cem-nos-hi sense recel. Som éssers raci­o­nals: si pen­sem que hi ha aigua és que n'hi ha. Nedem-hi i ens reve­la­rem ver­sats a esti­mar. Sem­pre és menys frívol que pre­ci­pi­tar-nos a la manyaga fàcil així que surt la lluna el dia de la festa del foc.