Rugbi

Angla­terra orga­nitza aquests dies el mun­dial de rugbi, un cam­pi­o­nat que es va inven­tar el 1983 per enfron­tar les grans selec­ci­ons del nord amb les del sud. Les Angla­terra, Gal·les, Escòcia, Irlanda, França i Itàlia, con­tra Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica i l'Argen­tina. És la ter­cera com­pe­tició en volum d'espec­ta­dors i negoci per dar­rere dels Jocs Olímpics i del mun­dial de fut­bol. I, de moment, el més des­ta­cat d'aquest any és l'eli­mi­nació dels locals al bres­sol d'un esport que, com molts d'altres, van inven­tar ells matei­xos. Austràlia va dei­xar fora el quinze de la rosa a la meca de Twicken­ham. Pro­voca enveja o admi­ració que un país ano­me­nat Regne Unit de la Gran Bre­ta­nya no tin­gui selecció naci­o­nal, perquè les selec­ci­ons naci­o­nals són Angla­terra, Escòcia, Gal·les i Irlanda, com el regne d'Espa­nya hau­ria de tenir les selec­ci­ons naci­o­nals de Cata­lu­nya, Cas­te­lla, Galícia i el País Basc. Veure els néts de la reina ani­mar dues selec­ci­ons dife­rents sense que després els xiu­lin com a Gerard Piqué és molt indi­ca­tiu del grau de civi­lit­zació... o d'edu­cació. No en va, aquest és l'esport que va unir a Sud-àfrica blancs i negres, gràcies a l'habi­li­tat política de Nel­son Man­dela. Però, més enllà d'això, encara que sense obviar-ho, el que em sem­bla fas­ci­nant del rugbi és que el tòpic que és un esport de brètols jugat per cava­llers és cert. Xocs amb força, però sense violència. Un esport d'equip, i no 10 i Leo Messi. Àrbi­tres amb micròfon per expli­car les juga­des con­flic­ti­ves al públic i als espec­ta­dors, que es poden veure repe­ti­des al mar­ca­dor i que evi­ten àrbi­tres impar­ci­als i joc brut. Afi­ci­ons que es res­pec­ten. I, al final del par­tit, gua­nyi qui gua­nyi, pas­sadís del per­de­dor al gua­nya­dor i del gua­nya­dor al per­de­dor.

No els sem­bla una gran metàfora? De com hau­ria de ser la política, de com hau­ria de ser la vida. De com edu­car els nos­tres fills. A Itàlia van deci­dir apos­tar-hi. I nosal­tres?