Refugiats: arma estratègica
Aquest juliol, els veïns de la localitat francesa de Valàuria, a prop de Canes, van descobrir amb estupor com els gendarmes tancaren al públic la seva platja. El motiu, el rei saudita, que hi té una mansió, per teòrics motius de seguretat exigí l'exclusivitat d'accés. A més, inicià la construcció (contrària a la normativa) d'un ascensor privat per tal que ell i el seu seguici poguessin gaudir en exclusiva d'un parell de quilòmetres de la Costa Blava. Si ens remuntéssim a fa alguns anys, concretament al mundial de futbol d'Espanya 1982, en el partit entre França i Kuwait, quan Alain Giresse marcà el quart gol per als bleus, un xeic, president de la federació kuwaitiana baixà al terreny de joc i exigí anul·lar-lo a l'àrbitre soviètic, que, entre la sorpresa general, acatà l'ordre. Aquestes són dues mostres de com la mentalitat feudal de dictadures religioses acaba imposant el seu criteri a un Occident entre impotent i desconcertat. Homes poderosos tracten de saltar les normes democràtiques perquè no accepten límits al seu poder absolut. Cal entendre aquesta dimensió extraracional a l'hora d'explicar els conflictes a l'Orient Mitjà (i més enllà) en el que resulta una batalla geopolítica.
Fa poques setmanes, l'analista Nazarin Amirian interpretava el desplaçament de centenars de milers de refugiats sirians a Alemanya en el context de la guerra de les monarquies del Golf sunnites contra l'Iran xiïta. La periodista assenyalava que, fins aquest estiu, Turquia havia acollit més de mig milió de refugiats de la guerra civil siriana, i que, aparentment de manera espontània, es desencadena un èxode de grans dimensions vers Europa. Per què ara i no abans? Per Amirian, la causa està molt relacionada amb l'acord nuclear entre els Estats Units, la Unió Europea i l'Iran d'aquest mateix juliol. L'aliança entre l'OTAN i les monarquies del Golf per posar fi a la República Islàmica per la via militar i una futura iraquització del país àrab va fracassar. L'arribada dels refugiats a les costes de la UE seria així una represàlia provocada per Aràbia Saudita i Qatar (monarquies al darrere del finançament i suport militar i diplomàtic a Estat Islàmic) i Turquia, amb un Erdogan fora de si en veure frustrada la seva majoria absoluta en les darreres eleccions presidencials, i que al seu torn ha emprès una guerra contra els kurds. En certa mesura, també la guerra civil siriana no deixa de ser una veritable guerra internacional en què l'OTAN i la monarquia saudita tracten de desgastar i neutralitzar un aliat d'Iran i Rússia, tot plegat, en un context en què les conegudes com a “primaveres àrabs” han acabat esdevenint una mena de guerres civils en què els sectors islamistes i wahhabites, d'acord amb la política exterior nord-americana, han tractat d'eliminar les estructures polítiques del nacionalisme àrab.
LA guerra, seguint el patró de destrucció de l'estat iraquià (destrucció i saqueig dels seus sistemes públics d'educació, sanitat, administració...), ha donat pas a estats fallits i predació capitalista, i privatització forçada de tot, especialment de la violència. Aquests han estat els factors que han sumat milions de refugiats a la recerca d'estats protectors que recordin l'estabilitat dels règims derrocats. És evident que les monarquies del Golf són un perill públic, responsables de la barbàrie extensiva que amenaça la Mediterrània, i que ens envia milions de persones com a refugiades (fet que contrasta amb els zero refugiats acollits per les petromonarquies). I, tanmateix, tant Washington com Berlín les continuen protegint malgrat les evidents responsabilitats en el terrorisme internacional i l'amenaça de l'ISIS. Per què? A banda de les revelacions de Snowden sobre les coincidències geoestratègiques, hi ha altres factors menys explorats. L'Aràbia Saudita, Qatar o Kuwait, a banda de petroli o gas, controlen bona part dels grans fons d'inversió internacionals i mantenen estructures bancàries a l'ombra que actuen a la manera de la dissuasió nuclear. La finançarització neoliberal propicia la compra i el segrest de voluntats, governs i institucions. Només cal preguntar-ho als veïns de Valàuria, o als propietaris d'habitatge públic que han estat venuts a fons voltors. I no parlem de famílies que puguin tenir interessos estrictament materials, sinó de feudalisme amb alta tecnologia, i que, com en el món medieval, no tenen recances a propiciar les pitjors massacres per enviar-nos milions de persones traumatitzades per fer-nos evidents les seves intencions.
