En campanya tot s'hi val

En campanya electoral, polítics i alguns mitjans s'atorguen carta blanca per deixar anar les animalades més grosses, les mentides més barroeres i les promeses més inversemblants. En temporades diguem-ne “normals” les declaracions polítiques solen anar a càrrec dels directius de les diferents formacions. La campanya i la precampanya, però, també permeten expressar-se als viatjants, als comercials de segona i tercera, que, disposats a gaudir dels seus quinze minuts de fama, en deixen anar de tots colors, sovint fins i tot més enllà de les directrius que els manen els seus dirigents. La darrera campanya de les eleccions catalanes n'ha estat un exemple excepcional i les barbaritats de determinats titulars i declaracions han arribat a límits surrealistes. N'he fet un petit recull obviant els titulars de determinada premsa madrilenya més mereixedors d'un tracte psicopatològic que no pas semàntic. I tot així Déu n'hi do el que s'ha dit en mitjans més generalistes. El primer diari espanyol traduït, i força malament, al català, va fer una secció plantejant preguntes sobre una Catalunya independent. Un titular destacava: “Hi haurà trens i avions?” Doncs sí, a més d'internet, electricitat i la roda. “Europa i França necessiten una Espanya forta i unida”, va dir Nicolas Sarkozy com a convidat d'honor en un acte del PP. Em va fer pensar en un concert de Frank Zappa a Barcelona que va començar dient: “Perdonen que me haya aprendido mi discurso como un loro.” Ara, que per dots de profeta els de Ramon Espadaler quan va dir: “Unió segur que ja té els peus al Parlament.” I el nou Nijinski de la política, Miquel Iceta, va deixar anar: “Els socialistes volem ballar amb la resta d'Espanya perquè no es pot ballar sol”, negant el dret universal de qualsevol ballador a escollir parella. També va gosar dir: “El PSC representa el catalanisme de sempre”, és a dir, el d'“esta región tan próspera del nordeste español”. El premi al candidat més barroer, segons les hemeroteques, correspondria, sens dubte, a Xavier García Albiol, entestat a ressuscitar l'esperit d'Alejandro Lerroux amb declaracions com ara: “Segurament els 500.000 aturats no tenen ganes de sortir amb una estelada”, o amb veritats tan òbvies com aquesta: “No he assumit aquest repte amb la voluntat de fer amics.” I vistos els resultats que va obtenir, no cal ni que ho juri. Valguin aquestes declaracions com un petit exemple del que donaria perfectament per a una enciclopèdia dels despropòsits.