La moda

Com en el mal­son d'un vin­tage per­petu, durant aquests últims dies hem sen­tit tòpiques actu­a­lit­za­ci­ons del pas­sat. Hem sen­tit que per sol­dar (més!) Cata­lu­nya a Espa­nya seria una bona idea dur el Senat a Bar­ce­lona. També hem sen­tit com Zapa­tero pro­po­sava ende­gar un “nou procés d'afecte amb Cata­lu­nya”, un procés que segons ell ha de ser “intensííísimo” (no vull que aquests prac­ti­cants del tango “La maté por­que era mía” em toquin més! No neces­sito cap afecte bavós, només ser trac­tat d'igual a igual). Men­tre Rajoy recep­tava “peda­gogía” per “convèncer” els cata­lans (ai, cal­cem-nos!), el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana, Ximo Puig, en una nova demos­tració que l'infern està empe­drat de bones inten­ci­ons, ens feia retro­e­ja­cu­lar tot plan­te­jant que seria bo que Cata­lu­nya recu­perés el terme nació que figu­rava al preàmbul de l'Esta­tut ribo­te­jat l'any 2010 (sí, Ximo: com a Spin-off de Retorn al futur, no està mala­ment). Les for­mes anti­qua­des tor­nen a colo­nit­zar la rea­li­tat. I és impos­si­ble esca­par d'aquest revi­val ter­rorífic: un revi­val que per­met con­cloure que Iceta ha fet una gran cam­pa­nya elec­to­ral només perquè s'ha mar­cat un bai­lo­teo, o que per­met que a Ciu­ta­dans se li obviïn totes les màcules auto­ritàries i pugui pas­sar –tal com ha dit Pedro Sánchez– com un par­tit “de la nova dreta civi­lit­zada”.

Pun­tual a la seva cita, Mario Var­gas Llosa, en una con­ferència als EUA, ha tor­nat a decla­rar que el naci­o­na­lisme català és “una ficció maligna, cre­ada ente­ra­ment a par­tir de men­ti­des i fal­se­dats”. He recor­dat un frag­ment del lli­bre La ver­dad de las men­ti­ras, on aquest gran escrip­tor explica que en la civi­lit­zació inca, quan moria l'empe­ra­dor, amb ell també morien les seves espo­ses, les con­cu­bi­nes i els seus intel·lec­tu­als, ano­me­nats amau­tas, homes savis. Ja que pel que diu Var­gas Llosa sem­pre ten­dim a veure com una ficció subs­ti­tu­eix una altra ficció, de tant en tant seria con­so­la­dor veure que quan un gover­nant i un estil polític des­gas­tats moren (metafòrica­ment), també mor (lite­ral­ment) el caràcter vita­lici de les seves guàrdies pre­to­ri­a­nes intel·lec­tu­als, aques­tes modes blin­da­des con­tra el pas del temps, con­tra les idees i con­tra els capri­cis de la democràcia.