la crònica
Colors
Sala i Martín és a l'economia el que Artur Mas a la presidència de la Generalitat. O això és el que pretenen amb gran dedicació els nostres pares espirituals. I deu ser per aquesta raó que ara tenim mig país convençut que l'economia en la versió que encarna l'home de les americanes llampants, i la pàtria, en la versió personificada pel líder de CDC, són criatures blanques i neutrals. Que la interpretació neoclàssica i acolorida que ens ofereix la televisió pública del país és fonamentalment una ciència, una saviesa universal que ens explica que el sentit de la vida és fer-se ric i que els innovadors esdevenen milionaris de la mateixa manera que la gravetat –o el seu propi pes, com diu el bromista– fa caure les pomes dels arbres. S'equivoquen. L'economia hegemònica no és una ciència sinó una religió. Una religió amb telepredicadors que vessen xerrameca des de la trona que tenim al menjador de cada casa, i que ens expliquen amb paràboles exemplars que qualsevol amb una gran idea i una gran fe en el mercat pot abastar el paradís. Diumenge en Sala Martín utilitzava la poesia i les emocions essencials del futbol per parlar-nos d'unes quantes vides exemplars que han transformat el món i no necessàriament de manera positiva. Però per als manaments d'aquesta religió l'única cosa que compta és l'èxit i el PIB i aquí comencen i s'acaben les lectures morals, les valoracions ètiques i els efectes sobre la col·lectivitat. Qui ho contempli des d'un sa escepticisme descregut pot preguntar-se si la fortuna de l'Amancio Ortega existiria sense els tallers tèxtils de Bangla Desh, on es treballa en condicions extremes i horaris extenuants per 100 euros mensuals, o sense les enormes desigualtats que permeten produir amb treballadors del segle XIX i vendre a consumidors del XXI. O potser pot pensar que McDonald's és un gran negoci, en efecte, però una catàstrofe per al planeta, la salut i la gastronomia. I, encara que sigui blasfèmia, potser li passarà pel cap que els sermons de Sala Martín no són saviesa econòmica neutra, sinó pura ideologia. La ideologia que domina el Banc Mundial i l'FMI, on feia de consultor, i la que, lliurant el món a les lleis del mercat i la cobdícia, privatitzant tots els serveis bàsics i aprimant l'estat social i les fiscalitats redistributives, ens han portat a les misèries actuals. No s'ho creuran, però hi ha una altra economia possible; altres economistes i altres lectures de la realitat que expliquen molt millor l'atur i per què els sous es redueixen, les condicions laborals es degraden i ens ha quedat un món a la mida dels més poderosos. I el que encara trobaran més estrany és saber que hi ha altres catalans i catalanes que poden presidir la Generalitat i que, en tot cas, deu ser la institució el que és important i no qui l'encarni. I que per a molts és tan inquietant que ho faci algú que creu que només ho pot fer ell, com algú que creu que l'economia és això tan gris que els diumenges ensenyen per la televisió. A qui poden sorprendre els escrúpols de la CUP si justament qui se'ls vol forçar a investir reuneix les dues condicions?
