‘Todos'

Amb motiu de la celebració
(dilluns passat) del Día de la Fiesta Nacional, el Gobierno de España va impulsar una campanya de propaganda institucional amb el lema “El día de todos”, que incloïa, per fer més modern,
el hashtag (coixinet més etiqueta) “#DiadeTodos”. Els experts en lingüística cognitiva en podrien fer una explicació rigorosa, sobre la utilització de la paraula “todos”, i comprovaríem que té a veure amb el marc mental propi dels partits d'àmbit estatal en relació amb el conflicte unitat/pluralitat a Espanya.

Perquè, si bé d'entrada el ‘todos' té la categoria gramatical de pronom (indefinit i quantitatiu) i fa la funció
sintàctica de substitutiu d'un nom
(un subjecte col·lectiu) implícit, el cert és aquesta expressió “todos” la fan funcionar com a tema, o tòpic o pressuposició, de la qual se suposa que els interlocutors tenen un coneixement previ. Només cal avançar en la part redaccional de la campanya en qüestió i llegir, ja a la primera línia, “todos los españoles”. És a dir, que el “todos” del lema o del hashtag és subtilment usat com un determinant més del comú “espanyoles”. I aquest mecanisme del llenguatge, que formalment pot semblar anecdòtic, conté una càrrega ideològica de gran efecte en l'imaginari col·lectiu.

En el ‘todos', a més, es concreta l'ús d'una falsa simbologia positiva que delata els autors intel·lectuals de la maniobra. Perquè en la llengua espanyola, a diferència de la llengua catalana, no hi ha la diferenciació entre el “tots” (referit a un col·lectiu més o menys determinat) i el “tothom” (referit a una col·lectivitat sense especificar). Així, l'ús del “todos” acumula i equipara la referència al col·lectiu determinat de “los españoles” amb la referència al col·lectiu sense especificar de “tota la gent”. És a dir, que rere l'ús d'aquesta expressió “todos” apunta la pruïja nacionalista del conscient (i la del superjò) representada per la fórmula “los españoles = tota la gent”, com si no existís cap altre ésser al planeta, com si els altres 7.000 milions de sapiens sapiens no comptessin a banda de la identificació hipotètica proposada.

Guanyar el llenguatge és una de les claus de l'èxit en la nova política (també en la nova economia) i els poderosos hi destinen molts recursos humans i molt de pressupost. A Catalunya, que des de fa dècades (o segles) ens movem en l'anormalitat nacional i en la precarietat (o subsidiarietat) econòmica, hem reeixit poc en la
troballa d'expressions instrumentals pròpies i útils per a autodefinir-nos i desacomplexades per a autoestimar-nos. No em refereixo a fórmules derivades del romanticisme o carrinclones, que d'això sí que en tenim, a l'estil del “a casa nostra”, les “arrels” o el “nostrat”, sinó a expressions amb valor absolut i permanent, intemporals, polivalents i transferibles, com per exemple aquest “todos”.

Sense abusar de la memòria històrica, els lectors més vells encara recordaran que el “todos” ja el feia servir el dictador Francisco Franco com a recurs. “Españoles todos”, començaven els seus discursos. I així, fins a l'actualitat, un segle després. Inés Arrimadas: “La soberanía reside en todos los españoles”, “una fuerza como nosotros, constitucionalista, que ha defendido la unión y la igualdad de todos los españoles”. Mariano Rajoy: “España es un proyecto de futuro para todos los españoles, sean de donde sean”, “[a la selecció espanyola de bàsquet] habéis hecho felices a todos los españoles”. José Luis Rodríguez Zapatero: “Madrid es la candidatura de todos los españoles.” José María Aznar: “Todos los españoles pagarán menos impuestos.” Felipe González: “El derecho a decidir pertenece a todos los españoles.” Leopoldo Calvo Sotelo: “España necesita un esfuerzo solidario de todos los españoles para terminar la construcción, ya avanzada, de una gran comunidad diversa de hombres libres.” Adolfo Suárez: “El proceso autonómico tampoco puede ser una vía para la destrucción del sentimiento de pertenencia de todos los españoles a una Patria común.” Carlos Arias Navarro: “Hemos recibido el legado de la paz de Franco, que ha beneficiado a todos los españoles.” Vaja, com Fuenteovejuna: “Todos a una.”