Aprendre

No sé si a vostès els passa, a mi sovint. Hi ha coses que ja les sé –o em penso que me les sé– però sovint me les han de recordar perquè pel que sigui, les oblido. Però si me les expliquen, me les aprenc i m'esforço a no oblidar-les. Això és el que em va passar aquest diumenge. Vam anar a veure el musical d'El petit príncep. I com nosaltres, centenars d'espectadors que omplien l'Auditori de Girona per veure no només un espectacle infantil. No. És un espectacle per a tots els públics però especialment dirigit als pares i mares perquè sobretot no deixin mai d'escoltar la veu del nen que tots portem a dins. Per això el vestíbul es va omplir de corredisses i rialles de nens i nenes de totes les edats que neguitosos i nerviosos desfilaven cap a l'interior de la sala amb un somriure que els feia brillar els ulls, tant als pares com als fills. I només d'entrar ja podíem llegir a l'escenari una declaració d'intencions: “Mira de ser feliç”. És un muntatge preciós i altament recomanable que recull i plasma a l'escenari la filosofia de vida que va deixar escrita Antoine de Saint-Exupéry en el seu petit i intens llibre. Inspirador i suggeridor per a tantes generacions. Tant és així que ja fa dies que m'acompanya la tornada del tema central del musical que em recorda que tot depèn de mi, que m'ho miri tot amb uns altres ulls. Per això miraré no només de ser feliç i fer feliços els que m'estimo sinó que procuraré no oblidar-me que l'essencial és invisible als ulls, que em fixaré en les coses petites que són les realment importants i que vull sentir la veu del nen que porto a dins perquè pugui parlar, entendre's, comunicar-se amb el nen que hi ha fora. Estic segur que la connexió serà molt profitosa. El que els deia, són coses que ja les sabem o que ens pensem que les sabem però que quan fa molts anys que som al món dels grans ens n'oblidem i convé que et facin aquests recordatoris. El soroll de cada dia no pot apagar aquesta veu. Això és el que, assegut allà a l'auditori, vaig aprendre.