Per Catalunya!

La història té les seves iro­nies. El fet és que avui, setanta-cinc ani­ver­sari de l'afu­se­lla­ment del pre­si­dent Com­panys, el pre­si­dent Mas és citat a decla­rar per haver comès el delicte de faci­li­tar que els ciu­ta­dans pogues­sin exer­cir el seu dret de vot. Un dret que l'Estat volia impe­dir i que nosal­tres, tot i conei­xent per­fec­ta­ment el seu valor simbòlic, vàrem exer­cir mas­si­va­ment en un acte d'afir­mació de volun­tat democràtica i deso­bediència posi­tiva. Dic posi­tiva perquè som demòcra­tes i ningú ens pot impe­dir, en una supo­sada democràcia, expres­sar la nos­tra opinió.

Aquest fet ha tin­gut les seves con­seqüències i la història en par­larà. Però hi ha hagut vícti­mes que aquests dies estan res­po­nent, donant la cara i jugant-se el seu futur per nosal­tres. Fa dos dies, la con­se­llera Rigau i l'exvi­ce­pre­si­denta Ortega, i avui, el pre­si­dent Mas. Ells van assu­mir la res­pon­sa­bi­li­tat per tots els que vàrem votar, i tots els demòcra­tes, siguin qui­nes siguin les nos­tres opi­ni­ons, hauríem d'estar al seu cos­tat i denun­ciar un fet inad­mis­si­ble en una Europa on la democràcia i la lli­ber­tat d'expressió són part dels seus valors fun­da­ci­o­nals. Davant d'una ano­ma­lia democràtica d'aquesta importància, Europa no pot equi­vo­car-se i mirar cap a una altra banda i els demòcra­tes espa­nyols, tam­poc, i encara més perquè els resul­tats del 9-N han estat ava­lats per la victòria inde­pen­den­tista del 27-S. Vivim en un moment cru­cial per al nos­tre futur i no ens podem per­me­tre jocs tàctics i de con­fusió. Ara la cam­pa­nya ja ha pas­sat i és hora que recor­dem que per a la majo­ria d'inde­pen­den­tis­tes el vot del 27-S no era un vot ideològic, era un vot de país. Aquesta és la lec­tura que amb més o menys entu­si­asme ha fet l'esfera inter­na­ci­o­nal perquè, els agradi més o menys, el 27-S va gua­nyar la inde­pendència.

Avui el Pre­si­dent Mas anirà a decla­rar pel delicte d'haver-nos donat la veu i ho farà el mateix dia que el pre­si­dent Com­panys, inde­fens i tor­tu­rat, va morir per haver estat el pre­si­dent de Cata­lu­nya, tal com indica clara­ment la seva sentència de mort. Sentència emesa en un con­sell de guerra sense cap garan­tia pro­ces­sal i, tal com s'ha demos­trat poste­ri­or­ment, il·legal. El mateix Ser­rano Suñer, acu­sat d'haver orde­nat la detenció de Com­panys a la Bre­ta­nya i nome­nat sis vega­des minis­tre per Franco, anys després, reco­nei­xia que la base jurídica sobre els fets de la Guerra Civil es fona­men­ta­ven en una justícia a l'inrevés i hi afe­gia que va ser un error atri­buir delic­tes de rebel·lió i sedició als defen­sors del govern repu­blicà atès que aquests –jurídica­ment i fins i tot metafísica­ment– era impos­si­ble que els come­tes­sin.

Però, mal­grat l'evidència, Espa­nya, ni l'Espa­nya del PP ni l'Espa­nya del PSOE, ha dema­nat perdó ni ha decla­rat nul el judici de Com­panys ni la resta de con­sells de guerra del fran­quisme. França i Ale­ma­nya, en el seu moment, van con­dem­nar l'assas­si­nat del pre­si­dent i, assu­mint les seves res­pon­sa­bi­li­tats, varen dema­nar perdó. No és estrany, doncs, que l'Estat espa­nyol figuri des de fa anys en diver­ses comis­si­ons de les Naci­ons Uni­des com a cons­tant agres­sor con­tra els drets humans.

Con­se­llera, exVi­ce­pre­si­denta, pre­si­dent, tots els que vàrem poder votar el 9-N estem amb vosal­tres, i per a vosal­tres les dar­re­res parau­les del dis­curs del pre­si­dent Com­panys el 6 d'octu­bre del 1934: “Cata­lans! L'hora és greu i glo­ri­osa. L'espe­rit del pre­si­dent Macià, res­tau­ra­dor de la Gene­ra­li­tat, ens acom­pa­nya. Cadascú al seu lloc i Cata­lu­nya i la República al cor de tots. Visca Cata­lu­nya! Visca la República! Visca la lli­ber­tat!”