Les ciutats

L'alcalde de Nova York de 2002 a 2013, Michael Bloomberg, escriu: “Les ciutats han tingut un paper més important a l'hora de modular el món tal com és avui que els imperis.” Des d'Atenes, Bagdad, Roma, Venècia en l'antiguitat, fins a Londres, París, Nova York en la modernitat, això ha estat cert.

Ho serà més en el futur, perquè el 1900 un 20% de la població vivia en ciutats, ara un 40% i, d'aquí a 50 anys, més d'un 75% de la població mundial serà metropolitana.

Les virtuts de les ciutats, creativitat, industriositat, emprenedoria, llibertat, tolerància, s'estendran i seran compartides més universalment en la mesura que el “metropolitanisme” s'estengui. Possiblement la major proximitat del govern als ciutadans –en una ciutat sempre la col·lectivitat a administrar és més petita que en un estat– fa que a les ciutats la política sigui més propera a les persones que en els governs. Els problemes “metropolitans” sempre són més pragmàtics i concrets i menys ideològics que els “nacionals”.

Les ciutats han estat laboratoris d'avenços socials importants i diversos que van en el Primer Món des de la regulació d'horaris laborals, l'escola gratuïta, els serveis públics, l'assistència social, el transport públic, l'accés a la cultura i l'esport universals gratuïts, fins a la prohibició de fumar a llocs públics...  

Diuen N. Taleb i G. Treverton que la fragilitat dels estats deriva “d'una excessiva centralització del govern, d'una economia poc diversificada, d'un deute excessiu, de poca variabilitat i canvi polític i d'una insuficient capacitat d'adaptar-se als canvis i als xocs” en un món que canvia a una velocitat com mai ho havia fet.

Sens dubte, la capacitat de les ciutats per respondre a aquests reptes és més gran que la dels estats i per tant la seva influència a l'hora de modular el món del futur serà determinant.

L'atracció del talent és més fàcil que l'atracció de capital. Quan s'aconsegueix una concentració de talent, el capital sempre arriba per finançar les iniciatives d'aquestes col·lectivitats. El talent es mou per l'interès dels reptes professionals, bé siguin científics, empresarials, artístics o simplement socials, però dit això el talent vol unes condicions de vida i un entorn fàcil i no agressiu per a les persones i les famílies. Això ha portat moltes ciutats a cuidar la seva cultura i el seu medi ambient i avui la inversió per millorar-lo i fer la vida dels ciutadans de la comunitat més vivible és un objectiu que està present en totes les grans ciutats. És una inversió rendible.

No hi pot haver progrés sense el talent dels homes. Les ciutats són pols per atreure'l primer i retenir-lo després.

Les ciutats han buscat especialment en els darrers anys el finançament necessari per als seus projectes a través d'impostos propis deslligant-se progressivament de la dependència econòmica dels estats. Hi ha exemples valuosos d'aquestes polítiques que quan són seguides porten a fer inversions públiques pràctiques i amb rendiment proper per als ciutadans.

La política d'inversió pública de Barcelona i Madrid en els darrers quinze anys és un exemple d'aquestes polítiques, la primera més propera a la ciutadania i la segona més lligada a polítiques d'imatge i prestigi amb poc efecte social. No és impossible que aquesta qüestió tingui relació amb el fet de la capitalitat de Madrid. El resultat ha estat que el deute municipal de Madrid és avui insuportable i els serveis a la ciutadania s'han encongit fins a límits que són contradictoris amb el seu primer objectiu de prestigi, imatge i “exemple”. A Barcelona ha estat al contrari, tant pel deute com pels serveis.

En l'àmbit de l'energia, el progrés de les ciutats és remarcable, és un exemple més de la seva eficàcia. L'energia distribuïda, consumida a prop d'on és generada, les noves fonts d'energia renovable, sol i vent, l'estalvi energètic per millores en la gestió i el millor aïllament dels edificis han estat aportacions que han vingut de les ciutats, que han hagut de donar resposta a aquests problemes derivats de la concentració de població.

Les ciutats han d'avançar-se en les solucions als problemes socials del futur proper i és possible que aquesta necessitat tingui resposta adequada per l'estructura de govern de moltes ciutats. Si fos el cas, i ho sembla, hi ha lliçons polítiques d'aquestes experiències que no s'han d'oblidar: la proximitat del govern a la ciutadania, el pragmatisme en les solucions, la ineficiència sovint generada per les ideologies en la resolució dels problemes quotidians, etc.