Memòria

S'ha dit que les dar­re­res elec­ci­ons ens han rega­lat una foto real del país. Així veiem bar­ris i ciu­tats amb una impor­tant presència de Ciu­ta­dans on aquest par­tit s'ha endut una ter­cera part del vot pro­ce­dent del PSOE; i on abans ja havia fet entrada el PP amb polítiques pro­pe­res a la dreta auto­ritària i iden­ti­ta­rista: no immi­gració, iden­ti­tat espa­nyo­lista. En els dar­rers anys de la dic­ta­dura el movi­ment veïnal i les llui­tes obre­res van com­por­tar que els diri­gents d'aquests bar­ris encapçales­sin la mobi­lit­zació per la rup­tura. S'estava for­jant una nació democràtica, Cata­lu­nya, en un marc supo­sa­da­ment fede­ra­lit­zant.  Els intents bar­ro­ers d'alguns diri­gents de l'extrema esquerra, nor­mal­ment fills de casa bona, d'inten­tar vin­cu­lar català amb bur­ge­sia no reei­xi­ren. I així veiem com fou Santa Coloma de Gra­me­net la ciu­tat on el movi­ment de mes­tres i pares impul­sa­ren la immersió lingüística. Política que el cen­tre­dreta naci­o­nal no tenia del tot clara. S'ins­tal·là la democràcia for­mal i els ajun­ta­ments democràtics. Molts dels llui­ta­dors de la resistència entra­ren en estruc­tu­res polítiques o burocràtiques, i la resta s'apartà. El PSUC i el PSC-PSOE tin­gue­ren a les seves mans, en alguns llocs encara tenen, la gestió de totes les àrees metro­po­li­ta­nes de Cata­lu­nya on pre­do­mi­nava la població d'ori­gen immi­grat. Hi havia una ocasió d'or d'haver con­tribuït que aquells veïns que se sen­tien trac­tats de súbdits en l'etapa dic­ta­to­rial fos­sin empe­sos a actuar com a ciu­ta­dans, ple­na­ment cons­ci­ents dels seus drets, però també dels seus deu­res. Per tant, fomen­tant la par­ti­ci­pació i l'asso­ci­a­ci­o­nisme inde­pen­dent. La rea­li­tat, però, és que la majo­ria d'alcal­dies de l'esquerra majo­ritària opta­ren per la gestió, en gene­ral una bona gestió de millora de ser­veis i infra­es­truc­tu­res, però a canvi que els veïns es com­por­tes­sin com a cli­ents, o si vostès volen, com a ciu­ta­dans pas­sius, que cada qua­tre anys voten en funció de les millo­res que hagin obtin­gut o ho cre­guin. D'aquí a la gene­ra­lit­zació de pràcti­ques cli­en­te­lars hi havia un pas. Pràcti­ques que també va desen­vo­lu­par el govern de cen­tre­dreta des de la Gene­ra­li­tat per tal d'inten­tar pene­trar en aquests bar­ris.

I tot això en un con­text del qual són res­pon­sa­bles tots els par­tits que van pac­tar la Tran­sició: el de l'amnèsia. Recor­dar d'on es venia feia nosa. Només con­ve­nia exci­tar la iden­ti­tat cul­tu­ral d'ori­gen per con­tra­po­sar-la a la d'aco­llida per tenir un vot cap­tiu iden­ti­tari. D'aquí les polítiques d'hiper­sub­venció a cer­tes cases regi­o­nals que feien aquesta funció d'enqua­dra­ment iden­ti­tari. En canvi la memòria naci­o­nal i de classe quedà des­a­pa­re­guda per mor de l'amnis­tia/amnèsia.

La major part de població immi­grada a Cata­lu­nya són per­de­dors de la guerra, direc­ta­ment com a repu­bli­cans per­se­guits a Anda­lu­sia, Cas­te­lla, Galícia o Aragó. O indi­rec­ta­ment com a per­de­dors soci­als de la guerra, del bàndol dels jor­na­lers, dels par­cers que van per­dre la guerra social davant dels ter­ra­ti­nents. Aquests orígens s'han ocul­tat. I quan recent­ment es recu­pera una certa memòria democràtica de ciu­tat, el relat es limita a asse­nya­lar les pèssi­mes con­di­ci­ons d'aco­llida (bar­ra­quisme) sense expli­car les encara més pèssi­mes con­di­ci­ons de sor­tida i les seves cau­ses polítiques i soci­als.

Havent per­dut el fil roig en la memòria fami­liar i acos­tu­mats a actuar com a cli­ents polítics i no com a ciu­ta­dans, el com­por­ta­ment elec­to­ral de la diàspora del PSOE era pre­vi­si­ble: votar un par­tit iden­ti­tari amb un pro­grama neo­li­be­ral econòmic, amb una posició anti­ca­ta­lana que farà per­du­rar els dèficits que com­por­ten la injustícia social als bar­ris més neces­si­tats i final­ment un par­tit que mai ha con­dem­nat el fran­quisme que va expul­sar de casa seva els avis dels qui ara l'han votat.