Bancs gegantins

El Banc d'Espa­nya demana noves fusi­ons bancàries. Ho ha fet el sots­go­ver­na­dor en unes jor­na­des a Madrid, orga­nit­za­des pel Finan­cial Times (Expansión, 16 d'octu­bre). Asse­gura que els bancs tre­ba­llen amb poc marge i que la ren­di­bi­li­tat és baixa. Fer­nando Res­toy, el sots­go­ver­na­dor, demos­tra d'entrada que no està pre­pa­rat per a la car­rera diplomàtica. Hi ha un clam gene­ral con­tra els bene­fi­cis de les enti­tats finan­ce­res a les quals la gent –l'opinió pública– veu com les úniques empre­ses que han tret pro­fit de la crisi. Serà cert o no, però no cal dir que tenen poc marge, perquè la petita i mit­jana empresa li dirà que no saben quin és el marge que tenen ells.

Però en la seva pro­posta d'una nova onada de fusi­ons hi ha un pro­blema, que em pre­o­cupa més. A l'Estat espa­nyol hi ha actu­al­ment 14 bancs. D'aquests, 8 bancs pro­ce­dei­xen de les anti­gues cai­xes, que n'eren 45 fa vuit anys. Els actu­als 14 grups ban­ca­ris tenen el seu ori­gen en una con­cen­tració feta al vol­tant del banc o caixa més solida, amb una sola excepció, que és Bankia. Aquesta ha rebut un tracte pri­vi­le­giat, ja que ha estat el dal­ta­baix finan­cer més gran de la història finan­cera espa­nyola, però el cen­tra­lisme finan­cer ha fet per ella el que no ha fet pels altres. Pri­mer, li van treure el nom de Caja Madrid, que com­pro­me­tia la capi­tal d'Espa­nya. Després, hi han abo­cat els diners dels con­tri­bu­ents, neces­sa­ris perquè sigui un dels grans bancs espa­nyols.

Una nova onada de fusi­ons redui­ria l'existència de bancs a un nom­bre pro­per a l'oli­go­poli, o sigui al mono­poli d'uns quants. Els bancs són empre­ses fona­men­tals en un sis­tema econòmic, però és un error veure'ls només com a rea­li­tats econòmiques, ja que tenen un ves­sant polític i social. Vol­dria fer tres obser­va­ci­ons:

Pri­mera. Un banc no pot ser una empresa petita. Em sem­bla que tot­hom ho pot enten­dre. Però sí una empresa mit­jana, que tre­ba­lli estric­ta­ment en un ter­ri­tori, que podria ser Cata­lu­nya. L'existència d'aquests bancs esti­mu­la­ria la com­petència i els apro­pa­ria a la cli­en­tela. És el paper que tenien les anti­gues cai­xes comar­cals cata­la­nes (R.I.P.).

Segona. Uns bancs gegan­tins, com ja ho són alguns, els dona­ria un poder polític pre­o­cu­pant. No serien tan sols “too big to fail” –tan grans que no se'ls pot dei­xar caure–, sinó que tin­drien una clara influència sobre el sec­tor públic. O és que cre­uen que el San­tan­der pot témer o res­pec­tar el Banc d'Espa­nya?

Ter­cera. Aquesta llarga crisi que estem vivint ha incre­men­tat les desi­gual­tats soci­als a Cata­lu­nya, a Espa­nya i a Europa. Uns bancs gegan­tins encara les incre­men­ta­ria més, ja que tin­drien més força que alguns governs ele­gits democràtica­ment. Amb la crisi s'han reduït les clas­ses mit­ja­nes, han aug­men­tat les famílies que van cur­tes d'armi­lla i la classe obrera. I hem creat una alta bur­ge­sia que ni s'ha ado­nat que hi havia una crisi. Aquesta bur­ge­sia seria la prin­ci­pal cli­en­tela dels bancs gegan­tins i Cai­xa­Bank que­da­ria com l'únic banc mino­rista en el mer­cat. Senyor Res­toy, visiti un barri pobre de Madrid, abans de fer mani­fes­ta­ci­ons com les que ha fet.