Opinió

Nova legislatura

Temps, doncs, d'esperances i d'incerteses, d'entrebancs continus, d'equilibris difícils entre les pròpies conviccions i la necessitat d'assolir els acords imprescindibles per fer camí i per evitar unes noves eleccions

Dilluns pas­sat, el dia de la cons­ti­tució del nou Par­la­ment, vaig ser pre­sent a la cam­bra cata­lana i vaig poder viure de prop el batec de l'inici d'un nou curs polític. Tot m'era cer­ta­ment fami­liar, ja que vaig ser dipu­tat durant tres legis­la­tu­res i, en les dues pri­me­res, vice­pre­si­dent i, per tant, mem­bre de la mesa. Com ja sabia, vaig com­pro­var un cop més com han can­viat, des d'aque­lla dècada del anys noranta del segle pas­sat, deter­mi­nats usos i cos­tums que ales­ho­res eren norma en les pràcti­ques quo­ti­di­a­nes de la casa del poble, des de la manera de ves­tir dels dipu­tats fins a les for­mes i el to de les decla­ra­ci­ons dels por­ta­veus. Per això tenia, també, un interès espe­cial a escol­tar el dis­curs inau­gu­ral de la nova pre­si­denta, una dona corat­josa i deci­dida que s'iden­ti­fica com ben pocs amb els fets més relle­vants, tan extra­or­di­na­ris, que hem vis­cut en la nos­tra història més recent. Tenia curi­o­si­tat de veure com dibui­xa­ria el seu paper, entre dues posi­ci­ons tra­di­ci­o­nals –l'una més ins­ti­tu­ci­o­nal, l'altra més vin­cu­lada al propi grup– que, fet i fet, han estat pre­sents amb accents diver­sos en la tra­jectòria del nos­tre Par­la­ment recu­pe­rat.

En rea­li­tat, jo vinc per­so­nal­ment d'una època en què, sota el ferri domini polític del pujo­lisme tri­om­fant, el paper de la pre­sidència i la mesa es defi­nien tan­ma­teix per ges­tos que ara ja sem­blen haver pas­sat a la història. Així, per exem­ple, els vice­pre­si­dents i els secre­ta­ris mai no baixàvem ales­ho­res a la tri­buna a defen­sar pro­pos­tes del nos­tre grup par­la­men­tari, a fi de pre­ser­var la imatge de neu­tra­li­tat que ens per­to­cava. Igual­ment, en aquells anys, i per la mateixa raó, no hauríem assu­mit deter­mi­nats càrrecs de repre­sen­tació del nos­tre par­tit res­pec­tiu. Eren anys, d'altra banda, en què els dipu­tats cas­te­lla­no­par­lants s'esforçaven a inter­ve­nir sem­pre en català per posar de mani­fest la seva iden­ti­fi­cació amb la llen­gua pròpia del país, la més feble en els usos soci­als de Cata­lu­nya. Avui obser­vem, estu­pe­fac­tes, com passa exac­ta­ment el con­trari: el cas­tellà és usat, amb un èmfasi car­re­gat d'intenció, per mar­car distàncies envers les aspi­ra­ci­ons cata­la­nis­tes...

Va sem­blar-me, cer­ta­ment, que la inter­venció de la nova pre­si­denta tenia dues parts, com de fet obser­va­ria després, des de l'opo­sició, Miquel Iceta. La pri­mera va posar l'accent en la volun­tat inte­gra­dora, en el paper estric­ta­ment arbi­tral de la pre­sidència, que es pro­po­sava repre­sen­tar i aco­llir tots els posi­ci­o­na­ments de la cam­bra, per diver­sos que siguin. Va agra­dar-m'hi, per cert, la cita –sig­ni­fi­ca­ti­va­ment en cas­tellà– de l'escrip­tor exi­liat a Bar­ce­lona Edu­ardo Gale­ano que, de tan pre­ci­osa i opor­tuna, convé relle­gir: La utopía está en el hori­zonte, camino dos pasos, ella se aleja dos pasos, el hori­zonte se corre diez pasos más allá. Enton­ces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso sirve, para cami­nar. La segona part del dis­curs, amb les al·lusi­ons a la fi del règim autonòmic, al període cons­ti­tu­ent i a la república cata­lana, va mar­car un to dife­rent, d'iden­ti­fi­cació clara de la pre­si­denta amb el seu grup. És una opció sens dubte legítima, que la va pri­var del suport de quasi la mei­tat de la cam­bra, on hi ha alguns grups que mos­tren una agres­si­vi­tat pre­ma­tura que tam­poc no exis­tia en aquells anys de què par­lava. Avui, amb l'alta aposta de la majo­ria inde­pen­den­tista de la cam­bra –nas­cuda natu­ral­ment de la volun­tat popu­lar–, el nou estil d'alguns dipu­tats de l'opo­sició anun­cia asprors i cris­pa­ci­ons, més enllà de les difi­cul­tats objec­ti­ves dins el sec­tor sobi­ra­nista de cara a l'elecció del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

Temps, doncs, d'espe­ran­ces i d'incer­te­ses, d'entre­bancs con­ti­nus, d'equi­li­bris difícils entre les pròpies con­vic­ci­ons i la neces­si­tat d'asso­lir els acords impres­cin­di­bles per fer camí i per evi­tar unes noves elec­ci­ons. S'imposa, en defi­ni­tiva, aque­lla reflexió que, per pren­dre la mesura exacta del repte que tenim al davant, ens hem hagut de fer tan­tes vega­des: “Ningú no va dir que fóra fàcil”...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.