Calaixos

Què hi ha als calaixos?, o quina serà la darrera proposta que sortirà de la penúltima carpeta? Ignorem les seqüències del procés i, atentament, esperem la resolució d'un panorama que ens desborda, sense saber quina és la carta amagada i qui la jugarà.

Aquesta darrera setmana, mentre sopàvem plàcidament, un polític en excedència que darrerament ho ha estat tot al seu partit i en l'òrbita parlamentària, afirmava que en aquest moment ni els mateixos protagonistes del debat polític, tant aquí com a Madrid, saben quina serà la conseqüència final de l'inevitable xoc de trens. Quan uns i altres preveuen el següent moviment ignoren la resposta del contrincant i, aleshores, han de preveure diversos camps d'acció d'acord amb les diferents possibilitats. Som a la frontera i cal actuar sàviament, quan el diàleg s'ha fet quasi impossible. Amb tot, hi ha tres qüestions inquietants destinades a protagonitzar el futur immediat. La primera se centra en el que diuen i fan Junts pel Sí i la CUP quan fan declaracions optimistes en què expressen que tot avança i per la contra insisteixen a mantenir públicament la discrepància en la investidura. La segona qüestió gira entorn del protagonisme de García Albiol, que s'ha convertit en l'autèntic referent de l'oposició parlamentària, fins a fer caure Arrimadas i Iceta en el parany de la foto unionista que converteix Ciutadans en la veu amiga i els socialistes en el no-res, mentre ell esdevé el principal concelebrant de l'aquelarre constitucionalista.

Però el més inquietant de tot és la moguda que ha organitzat Mariano Rajoy, deixant el plasma de cantó i engolint els unionistes que li feien la competència, fent-los caure en el parany antisobiranista. Don Mariano juga fort i es veu capaç de ressorgir de les pròpies cendres. I fins Montoro diu que ens ofegaran amb les (no) transferències i Margallo anuncia que en un calaix que ell controla hi ha la proposta d'una constitució nova (i no per això, millor). Total, sense plasma hi ha calaixos: quins calaixos!