Calaixos

Què hi ha als calai­xos?, o quina serà la dar­rera pro­posta que sor­tirà de la penúltima car­peta? Igno­rem les seqüències del procés i, aten­ta­ment, espe­rem la reso­lució d'un pano­rama que ens des­borda, sense saber quina és la carta ama­gada i qui la jugarà.

Aquesta dar­rera set­mana, men­tre sopàvem plàcida­ment, un polític en excedència que dar­re­ra­ment ho ha estat tot al seu par­tit i en l'òrbita par­la­mentària, afir­mava que en aquest moment ni els matei­xos pro­ta­go­nis­tes del debat polític, tant aquí com a Madrid, saben quina serà la con­seqüència final de l'ine­vi­ta­ble xoc de trens. Quan uns i altres pre­ve­uen el següent movi­ment igno­ren la res­posta del con­trin­cant i, ales­ho­res, han de pre­veure diver­sos camps d'acció d'acord amb les dife­rents pos­si­bi­li­tats. Som a la fron­tera i cal actuar sàvia­ment, quan el diàleg s'ha fet quasi impos­si­ble. Amb tot, hi ha tres qüesti­ons inqui­e­tants des­ti­na­des a pro­ta­go­nit­zar el futur imme­diat. La pri­mera se cen­tra en el que diuen i fan Junts pel Sí i la CUP quan fan decla­ra­ci­ons opti­mis­tes en què expres­sen que tot avança i per la con­tra insis­tei­xen a man­te­nir públi­ca­ment la dis­crepància en la inves­ti­dura. La segona qüestió gira entorn del pro­ta­go­nisme de García Albiol, que s'ha con­ver­tit en l'autèntic refe­rent de l'opo­sició par­la­mentària, fins a fer caure Arri­ma­das i Iceta en el parany de la foto uni­o­nista que con­ver­teix Ciu­ta­dans en la veu amiga i els soci­a­lis­tes en el no-res, men­tre ell esdevé el prin­ci­pal con­ce­le­brant de l'aque­larre cons­ti­tu­ci­o­na­lista.

Però el més inqui­e­tant de tot és la moguda que ha orga­nit­zat Mari­ano Rajoy, dei­xant el plasma de cantó i engo­lint els uni­o­nis­tes que li feien la com­petència, fent-los caure en el parany anti­so­bi­ra­nista. Don Mari­ano juga fort i es veu capaç de res­sor­gir de les pròpies cen­dres. I fins Mon­toro diu que ens ofe­ga­ran amb les (no) trans­ferències i Mar­ga­llo anun­cia que en un calaix que ell con­trola hi ha la pro­posta d'una cons­ti­tució nova (i no per això, millor). Total, sense plasma hi ha calai­xos: quins calai­xos!