La corbata (II)

No fa gai­res anys, molts es van ale­grar perquè l'inde­pen­den­tisme s'havia “posat cor­bata”. Era quan Artur Mas sor­tia de l'armari i quan l'inde­pen­den­tisme sor­tia dels ambi­ents d'esquer­res o d'extrema esquerra on sem­pre havia estat asso­ciat. Apa­rei­xia allò que s'ano­me­nava l'“inde­pen­den­tisme de cor­bata”: i quan es deia això es pen­sava en Mas, però també en un grup social for­mat per gent tra­di­ci­o­nal­ment mode­rada, pro­fes­si­o­nals de pres­tigi, empre­sa­ris, clas­ses mit­ja­nes, libe­rals, fins i tot con­ser­va­dors... Tot un món “d'ordre” que podia sem­blar al·lèrgic a la inde­pendència, però que per dins ja feia anys que espe­rava el moment d'escla­tar. Com a mínim, una bona part d'aquest món. Com a mínim, la part con­ver­gent d'aquest món. És així: si el procés ha anat de baix a dalt no ha estat en el sen­tit “de la classe tre­ba­lla­dora cap a la classe benes­tant”, sinó “del poble cap a la política”, i el poble ho inclou tot. També la gent pro­pera a Mas. La presa de consciència va envair pro­gres­si­va­ment la militància i la direcció del seu par­tit, com a mínim des de l'any 92. Mas només va haver d'obser­var si la cosa estava prou madura, i relli­gar la pulsió latent en totes les capes soci­als per trans­for­mar-la en acció política. Es va aplau­dir molt que ho fes. Que, al procés, s'hi sumés l'“inde­pen­den­tisme amb cor­bata”, recor­den? Es va dir que era una cosa bona, un avenç defi­ni­tiu.

Ara resulta que la cor­bata molesta. Fins i tot sem­bla que, fora de la pun­tual abraçada de David Fernàndez amb Artur Mas (avui fa exac­ta­ment un any del 9-N), en el fons l'inde­pen­den­tisme de cor­bata no ha estat mai ben­vin­gut per alguns. Que tin­gui un veto d'entrada, o que es con­si­deri que ja ha fet la feina, que gràcies, que cap a casa. Seria un error colos­sal: el món de Mas no ha aca­bat ni de bon tros el seu paper en el procés que vivim, i de fet és més neces­sari que mai. Això que dic també va per als con­ver­gents: és impor­tantíssim que el món de Mas, es digui com es digui en el futur, i fins i tot vagi com vagi el procés, no deixi de ser el que és en essència. No cal que dugui cor­bata si no vol, però tam­poc cal que en deixi de dur perquè a d'altra gent això no li agrada. O per pre­ju­di­cis, o per moda. O per acom­ple­xa­ment. El món de Mas ha de mos­trar-se orgullós del que és i del que repre­senta, i de la feina que encara ha de fer, a banda dels errors que pugui haver de cor­re­gir. I aquell inde­pen­den­tista de debò (d'esquer­res o no) que vul­gui que el procés se salvi, com­prendrà que aquest sec­tor polític és impres­cin­di­ble. Que ho és més que mai. Que no ha de ple­gar cap vela, ni suïcidar-se, ni pas­sar a segon pla, ni dis­fres­sar-se. Al con­trari, ha de donar garan­ties al tra­jecte, garan­ties “de cor­bata” que altres no poden donar, i al mateix temps enfor­tir el seu propi espec­tre polític. Que canviïn el nom o que millo­rin allò millo­ra­ble, però que siguin ells matei­xos. Què vol dir, que ara tot­hom s'ha de treure la cor­bata excepte Anto­nio Baños? Què vol dir, dema­nar perdó per allò que ets o que repre­sen­tes? Què vol dir, que abans eren tan impres­cin­di­bles i ara només comp­ten els punys alçats?

Acon­se­lla­ria, humil­ment, el mateix a la CUP: si el procés s'enca­lla per falta de pacte al Par­la­ment, després serà molt més difícil dife­ren­ciar Baños de Rabell. Perquè molta gent els veurà quasi iguals, per neces­si­tat, i això no hi haurà cap cor­bata ni cap puny que ho arre­gli. Si hi ha elec­ci­ons al març, no es pre­miarà la coherència estètica sinó la coherència pragmàtica. Els fets. I els no fets, és clar.