Sis setmanes sense acord

Ja fa un mes i mig que vam anar a les urnes a votar, temps sufi­ci­ent perquè els par­tits sobi­ra­nis­tes hagues­sin tro­bat la manera de ges­ti­o­nar els resul­tats de les urnes, que al cap i a la fi és la seva feina. Però no ha estat així i, sis set­ma­nes després del 27-S, seguim amb la mateixa incer­tesa de la nit elec­to­ral: i què pas­sarà, ara? La ciu­ta­da­nia ja ens fem càrrec de la com­ple­xi­tat del nou mapa polític, i majo­ritària­ment hem estat molt res­pec­tu­o­sos durant un mes i mig, però això no vol dir que no assis­tim amb angoixa, tris­tesa i una inci­pi­ent indig­nació a aques­tes sis set­ma­nes de no-govern.

Amb motiu de la publi­cació d'un lli­bre que he fet con­jun­ta­ment amb el jutge Santi Vidal he tin­gut dar­re­ra­ment l'opor­tu­ni­tat de fer actes a dife­rents ciu­tats del país i com­pro­var que el des­con­cert entre els sobi­ra­nis­tes és crei­xent, i que s'estén la sen­sació del “nosal­tres hem fet els deu­res” (mani­fes­ta­ci­ons, cues per votar en urnes de cartró, con­cen­tra­ci­ons a pla­ces o a la porta del TSJC, bus­ti­a­des i tot el que ha cal­gut) i ara els toca a ells posar-se d'acord si volen estar a l'altura. Si no es poses­sin d'acord esta­rien dece­bent les expec­ta­ti­ves –i els som­nis– de molta gent de bona fe.

Estic con­vençuda que això aca­barà en pacte, per sort sem­pre ha estat així. Però men­tres­tant vivim moments històrics tan excep­ci­o­nals com anòmals, com el que viu­rem demà quan el Par­la­ment apro­varà la decla­ració més rup­tu­rista dels dar­rers tres-cents anys d'història sense tenir un govern que pugui afron­tar l'immens repte que aquesta decla­ració com­porta. I entrem de ple en una cam­pa­nya elec­to­ral on els par­tits sobi­ra­nis­tes tin­dran com a prin­ci­pal punt del pro­grama polític defen­sar un govern… que encara no exis­teix. Si hem espe­rat tres-cents anys és cert que ara no ve d'una set­mana. Però sis­plau, líders sobi­ra­nis­tes, no ens aba­ra­tiu el somni.