La pasta de Llach

Una vegada més al començament de legislatura, que serà breu, potser massa breu, els diputats designats pel dit popular han fet exhibició de béns immobles i mobles, més alguns valors accionarials. Des de Lluís Llach fins a Xavier García Albiol, ses senyories han estès els seus drapets al sol. L'exercici exhibicionista té com a objectiu tranquil·litzar la inquieta opinió pública. Hi ha una declaració abans i una altra després. Per demostrar que allà on n'hi havia tres continua havent-n'hi tres, o dos, perquè amb el sou de diputat ningú es pot enriquir. L'única peça que no acaba d'encaixar és que s'anuncia a bombo i plateret l'“abans”, però ningú reclama el “després”. No s'ha fet públic amb la mateixa artilleria informativa el compte de resultats de ses senyories ixents. Sabem, per exemple, amb quants diners va encetar la passada legislatura Albert Rivera, però no amb quants se n'ha anat. Pillín, pillín... Tant se val. Perquè, en el fons, tota la sarsuela només té com a objectiu satisfer la curiositat morbosa dels lectors, que ara es pregunten per què Antonio Baños, venint d'on ve, té 11.000 euros al compte i quin és el “quadre” que Miquel Iceta ha valorat en 10.000 euros. El de Las lanzas? En el fons, tothom sap que hi ha mil maneres d'entelar un enriquiment sobtat i il·lícit, a través d'amics o d'empreses pantalla. Per tant, l'episodi només és un brindis a la grada... a la grada del circ romà. “Oh, quina ràbia, has vist la pasta que declara Germà Bel? Més que el vinater Llach!”