La setmana gran

Avui s'enceta –en les dues accepcions del bell terme– la setmana gran. Aquest matí es debatrà en el ple del Parlament la proposta de resolució que converteix el procés sobiranista en independentista. “El ple de la vergonya”, n'ha dit el templer –mig monjo, mig soldat– Jorge Fernández Díaz. El ple de la vergonya, per a Fernández, i de la llibertat, per a la majoria dels diputats, activarà tots els ressorts d'autodefensa de l'Estat, que convertirà les seves institucions en una pinya. I la pinya, en una granada. Les pròximes setmanes seran apassionants per als politòlegs, que tindran el millor “relat” per a fer-ne la dissecció. Per primera vegada en molts anys, a Catalunya la paraula política s'escriurà amb majúscula, encara que alguns assisteixin a la funció amb incomoditat, ira o por. L'aprovació de la resolució tindrà continuïtat –tot i que no conseqüència directa, com voldrien els dirigents de Convergència– aquesta tarda, en què el ple farà la primera sessió d'investidura. Si hem de fer cas a la CUP –que han acumulat prou coherències perquè els en fem–, Artur Mas no l'acabarà com a president i dijous es repetirà la jugada. Aquesta és la paraula exacta: repetició. Perquè dijous Mas tampoc se'n sortirà i continuarà “en funcions”. Durant dos mesos l'única cosa que podria convèncer ses senyories de l'esquerra rupturista seria una enorme castanya de l'Estat
que els obligués a embeinar-se el veto.
Qui ho havia de dir. Que, com sempre,
tot depengui del grau de bestiesa
dels de sempre.