Com si d'un gag del Polònia o d'un mem es tractés, a Artur Mas només li va faltar ahir posar-se una samarreta reivindicativa, una arracada a cada orella i tallar-se el serrell amb destral. Perquè si Junts pel Sí com a grup parlamentari ja ha acceptat una declaració d'inici “del procés de creació de l'estat català independent en forma de república” i un pla de xoc social a mida de la CUP, el president en funcions va assumir ahir personalment un discurs i un programa polític més proper a l'esquerra independentista que a l'antiga CiU. I, malgrat tot, som on érem, perquè, malgrat el pressing CUP del candidat a la investidura, els d'Anna Gabriel ja han dit que ni per aquestes. I som on érem també en la relació amb l'Estat, malgrat la sobreactuació de Mariano Rajoy com si fos l'Al Pacino més crepuscular. Perquè ahir el Parlament va aprovar una declaració política, la més important si volen des de la restauració de la cambra, però no va aprovar una declaració unilateral d'independència. I menys una proclamació. I, per tant, quan aquesta setmana el Tribunal Constitucional suspengui la resolució, suspendrà una cosa que no es pot suspendre, que és una voluntat política, un anunci d'inici, però no una actuació. Però Rajoy, millorant el paper que va fer en un cameo amb Juan Luis Galiardo a Jacinto Durante, representante, sobreactua perquè hi ha unes eleccions el 20 de desembre. Eleccions on hi ha en joc La Moncloa, que això sí que és poder. I, mentrestant, Pedro Sánchez i el PSOE, incapaços de veure l'abraçada de l'ós, han tornat a quedar subordinats al frame de la gavina. Som on érem, almenys de moment, en el joc de la gallina. També pel que fa al millor Super Glue de l'independentisme. Woody Allen deia que quan escoltava Wagner li agafaven ganes d'envair Polònia. Jo, escoltant determinats polítics, tinc ganes de proclamar la independència de Polònia. De la d'aquí.