Frustració

No estava gaire catòlic –picor als ulls, ester­nuts...–, dijous, quan Sani­tat va decla­rar ofi­ci­al­ment que la pandèmia de grip A ja havia asso­lit a Cata­lu­nya la cate­go­ria d'epidèmia, amb 110 casos per cada 100.000 habi­tants. Les pro­ba­bi­li­tats que et toqui, doncs, són altes –estadísti­ca­ment, al meu poble hi ha d'haver 11 A-engri­pats–, i l'endemà ja em veia en els annals de les pes­tes, amb les dècimes de febre que vaig aga­far a mitja tarda i la vomi­tada que vaig fer a l'hora del tele­notícies del ves­pre. Vòmits, febre, tos, dolor mus­cu­lar, males­tar gene­ral... era claríssim, tenia els símpto­mes de la grip, que amb una mica de sort no seria la vul­gar esta­ci­o­nal sinó la guai: la por­cina o nova, que mata menys però et fa ser espe­cial. L'endemà, ja es veia que el pronòstic de pos­si­ble pandèmic era exa­ge­rat: la febre havia des­a­pa­re­gut, els vòmits no es van repe­tir (el més pro­ba­ble és que la causa no fos un virus sinó la ingestió con­vul­siva de sei­tons en vina­gre, pop a la gallega i lacón amb xoriço per dinar), i ni tan sols em podia aga­far al símptoma de les diar­rees per­sis­tents, perquè, si bé és cert que defeco més que de cos­tum, les depo­si­ci­ons con­ti­nuen tirant més a sòlides que a líqui­des. És a dir, que ni grip A, ni grip nor­mal, un sim­ple cons­ti­pat de canvi de temps, que, això sí, empre­nya tant com una malal­tia fas­hion.

Però no perdo l'espe­rança. No faig ser­vir moca­dors de paper, sinó que les muco­si­tats les acu­mulo en un de roba que guardo a la but­xaca (no entenc per què diuen que és tan perillós, si no vaig refre­gant el moca­dor pels mor­ros de la gent, però doc­tors té l'OMS), i no em vacu­na­ran perquè no estic en cap grup de risc... Així tinc més pro­ba­bi­li­tats d'aga­far aquest hivern la grip A i que algun dia pugui expli­car als meu néts que vaig sobre­viure a la pri­mera gran pandèmia del segle XXI.