I si l'Aznar tingués raó?

Em fa mal la mà i el cor després d'haver escrit aquest títol, però fa temps que hi penso. Em refe­reixo a unes decla­ra­ci­ons a l'inici del procés en les quals deia, més o menys, que els cata­lans, abans de tren­car amb Espa­nya, ens bara­llaríem entre nosal­tres. I de moment, aquí estem. Bé, no som els dos mili­ons de per­so­nes que hem sor­tit repe­ti­da­ment al car­rer els que no ens hem posat d'acord, res més lluny de la rea­li­tat, ja que tots ens hem mani­fes­tat sense sigles ni dis­ci­pli­nes par­ti­dis­tes. Els que des de fa temps fan un espec­ta­cle que s'hau­rien pogut estal­viar són els nos­tres repre­sen­tants, els que vàrem ele­gir perquè conduïssin el procés més impor­tant de la nos­tra història, des de fa segles.

L'enun­ciat del pro­blema és fàcil: Junts pel Sí va gua­nyar els seus 62 escons en les elec­ci­ons amb un punt en el seu pro­grama que deia clara­ment que el pre­si­dent que con­dui­ria el procés durant la des­con­nexió d'Espa­nya seria el pre­si­dent Mas. Per què? Perquè tot el que havia dit que faria ho ha fet. Perquè amb la seva acti­tud ferma s'ha jugat mol­tes coses en l'aspecte per­so­nal. Perquè no s'ha pogut demos­trar ni un bri de tota la por­que­ria que les cla­ve­gue­res de l'Estat li han tirat al damunt des de fa anys. Perquè és un pre­si­dent cone­gut a escala inter­na­ci­o­nal, amb pres­tigi de bon estra­tega, astúcia i sere­nor. I un llarg etcètera.

D'altra banda, la CUP ha acon­se­guit els seus deu escons amb un punt en el seu pro­grama que deia clara­ment que, en cap cas, inves­ti­ria Mas com a pre­si­dent, i ha reco­llit els vots de molta gent can­sada de la fressa dels tam-tam que ens par­len de cor­rupció de la família Pujol, de CDC, del PSC, del PSOE i del PP, optant per noms nets de tota sos­pita. També perquè, atra­pats pel parany que ha posat l'Estat espa­nyol, asso­ci­ant les reta­lla­des amb el pre­si­dent, no s'han ado­nat que aquesta era una de les càrre­gues de dina­mita que l'Estat tenia pre­pa­ra­des, i la CUP, sense voler, els està aju­dant a col·locar-les en el lloc més mortífer.

Que no han escol­tat les parau­les del PP dient que el pre­si­dent s'oblidi del procés i pagui les farmàcies? Que no s'han ado­nat que el pre­si­dent no paga les farmàcies perquè no li arri­ben els diners per pagar-les? No em vull allar­gar amb exem­ples perquè l'espai és escàs i ja se n'ha par­lat molt, encara que no sem­bla que ens acabi d'arri­bar. Sim­ple­ment vull dir que estem en un moment tan excep­ci­o­nal com com­plex, que tenim una pode­rosa maquinària de guerra psi­cològica en marxa i que el sol fet de donar la raó a l'Aznar ens hau­ria de fer veure, espe­ci­al­ment a la CUP o algun dels dipu­tats de CSQP i el PSC, que no està en el bon camí, o que, quina para­doxa, està en el mateix camí que els hereus del fran­quisme.

Quina solució? Encara con­servo l'espe­rança que el Par­la­ment acabi inves­tint el pre­si­dent. Seria enfor­tir el procés. Es trac­tava d'inves­tir-lo per un període limi­tat i curt, perquè sigui la cara visi­ble que planti cara. Ara, som dèbils, i qual­se­vol mani­o­bra ens pot deses­ta­bi­lit­zar. I de mani­o­bres en vénen mol­tes.

Jo encara con­fio que algun dipu­tat o dipu­tada (almenys dos) refle­xi­oni i s'adoni que no està alli­be­rant el poble de Cata­lu­nya d'un reta­lla­dor sinó que està faci­li­tant la victòria als uni­o­nis­tes en con­tra del seu propi país i que, davant d'aquesta evidència, actuï con­següent­ment. Fent-ho podria pas­sar de la traïció i el remor­di­ment a l'heroïcitat i la història. I men­tre espe­rem la votació d'inves­ti­dura, anem pen­sant, com molt bé deia un amic l'altre dia, que, o bé acon­se­guim ser com Nova Zelanda o bé ens refu­giem tots a Nova Zelanda. En tot cas, jo pre­fe­ri­ria que­dar-me aquí aju­dant a cons­truir el país que sem­pre he somiat.