Cupaires

Pot­ser aquests dies se sen­ten a dir de tot, en tons diver­sos, però són bona gent. Tos­suts, radi­cal­ment tos­suts, viuen al límit de l'anti­sis­tema fran­ciscà, com s'entesta a qua­li­fi­car-los un opi­na­dor català amb plaça a Madrid. Fins qui els ha votat alguna vegada dubta de si valia la pena. Però, 330.000 vots els ava­len i, segur, man­te­nen una fide­li­tat enve­ja­ble al que pre­di­ca­ren en el pro­grama elec­to­ral.

Els déus de la política els han por­tat a tenir la clau d'una decisió històrica i, al mateix temps, els obli­guen a un acte de gran res­pon­sa­bi­li­tat, sigui quina sigui la reso­lució de l'enigma. I els car­re­guen els neu­lers quan la qüestió és més sen­zi­lla: en unes elec­ci­ons d'ele­vada par­ti­ci­pació, la ciu­ta­da­nia ha triat un mapa polític com­pli­cat i ara cal fer mans i mànigues per lli­gar volun­tats, no sem­pre con­ver­gents.

Els amics cupai­res, amb els quals dar­re­ra­ment he tre­ba­llat força, per cau­ses que no vénen al cas, tenen el defecte, i la vir­tut, de moure's per impul­sos, res a veure amb el joc polític habi­tual, quan denun­cien la vella política i cer­quen noves expres­si­ons de l'acció pública, no sem­pre fàcil i no sem­pre amb encert. Però, expe­ri­men­ten i tre­ba­llen amb abso­luta fide­li­tat als seus pro­pis prin­ci­pis. Avan­cen a la recerca d'un nou llen­guatge polític i ho fan amb decisió, tot i que se situen a la fron­tera de l'errada i fan patir la gent de l'entorn.

L'empenta de JxS i la CUP, res­po­nent a l'impuls popu­lar, ha por­tat a un moment estel·lar en el nos­tre pro­jecte col·lec­tiu de país. Som a una passa d'acon­se­guir un somni acom­bo­iat durant tres-cents anys i és l'hora de les com­pli­ci­tats, fins si sig­ni­fi­quen algu­nes renúncies. Aquesta dar­rera set­mana molts cata­lans hem estat sot­me­sos a la tensió de fer la plena i pot­ser ara es cau al desànim del no encara. Hi ha temps; i el temps té un límit. Quan quasi ho toquem amb les mans, s'ha de saber fer números i no obli­dar qui és l'ene­mic, cor­rupte i cor­rup­tor. No podem fallar; hem de saber valo­rar què cal en cada moment; i penso que la decisió és al teu­lat dels cupai­res.