Opinió

Una convivència de segles

El president del govern espanyol està negant una veritat històrica que té flagrants proves

En una de les seves pre­vi­si­bles aren­gues con­tra el sobi­ra­nisme català, poste­ri­ors a la decla­ració del 9-N pas­sat, Mari­ano Rajoy ha evo­cat una sèrie de cau­ses que, segons ell, jus­ti­fi­ca­rien la supressió de la volun­tat del poble català expres­sada al Par­la­ment. Pot­ser la més pin­to­resca ha estat la de par­lar d'una “con­vivència de segles” que el procés de cre­ació de l'estat català, segons ell, tren­ca­ria. De fet, el que fa cada inter­venció del pre­si­dent espa­nyol és con­fir­mar als cata­lans que, efec­ti­va­ment, hem votat i obrat cor­rec­ta­ment en els dar­rers mesos. Al con­trari que David Came­ron, que en tot moment va inten­tar posar-se a la pell dels esco­ce­sos i, almenys, recor­dar els aspec­tes posi­tius –segons ell– de la unió, Rajoy fa gala dels argu­ments més anti­històrics i nega­ci­o­nis­tes per impo­sar-se. I dic nega­ci­o­nis­tes amb ple conei­xe­ment del terme, no vull bana­lit­zar res.

Qui parla de “con­vivència” per des­criure la presència de Cata­lu­nya dins Espa­nya, està prac­ti­cant el nega­ci­o­nisme pur i dur. Està negant una veri­tat històrica que té fla­grants pro­ves i epi­so­dis en cada dècada dels dar­rers qua­tre segles. Pro­ves pre­sents als arxius, com van desen­ter­rar millor que ningú per­so­nes com Antoni de Bofa­rull, Josep Benet i Fran­cesc Fer­rer. Pro­ves pre­sents a la soci­e­tat cata­lana, on l'esclat sobi­ra­nista majo­ri­tari no ha estat obra ni de Mas ni de cap mani­pu­lació de l'opinió pública, sinó una lenta i madura presa de consciència a l'entorn de l'únic camí que li que­dava per sobre­viure al país. Ho sap això Rajoy? Segu­ra­ment. Actua mera­ment des del cinisme i l'afany elec­to­ral? Segu­ra­ment. Però cal ana­lit­zar fre­da­ment la men­ta­li­tat de la qual neix aquesta síndrome. En aquest sen­tit hi ha dos fets objec­tius que vaig poder cons­ta­tar durant algun dels viat­ges de la Comissió de la Dig­ni­tat a Sala­manca en l'etapa Aznar. Pri­mer: la impo­sició de la volun­tat d'un naci­o­na­lisme inva­siu comença per l'anul·lació del sen­tit crític propi. “La veri­tat és la pri­mera víctima de les guer­res”, diu la dita. I tant que ho és! És el que es denun­cia cada any a la valenta Diada cas­te­lla­nista de Vila­llar: la pri­mera víctima de l'impe­ri­a­lisme cas­tellà és el propi poble cas­tellà i els seus agre­gats (com Rajoy que és gallec o Rivera que és de la Gar­riga).

La segona dada sobre aquesta síndrome ens l'aporta el pro­fes­sor Henry Etting­hau­sen al seu lli­bre sobre la premsa cas­te­llana del temps de la guerra dels Sega­dors al segle XVII. Pre­sen­tar-se com a “vícti­mes” és un recurs vital dels pobles inva­sors. Així mouen l'odi dels pro­pis con­tra l'autèntica víctima selec­ci­o­nada. És el que va fer el comte duc d'Oli­va­res con­tra Cata­lu­nya ahir. És el que fa Rajoy con­tra Cata­lu­nya avui. De fet és la mateixa síndrome que porta al paro­xisme el seu alumne pre­di­lecte, Albert Rivera, quan va a Extre­ma­dura per dema­nar perdó, en nom dels cata­lans, per “inso­li­da­ris” [sic] i, doncs, per haver-nos resis­tit a l'agressió. Un ter­tulià recor­dava, aquests dies, que Vidkun Quis­ling també va dema­nar perdó als ale­manys, l'any 1941, per la resistència dels seus con­ciu­ta­dans noru­ecs...

L'anàlisi d'aquesta rea­li­tat ens ha d'infon­dre de segu­re­tat, con­fiança i espe­rança en el futur. Rajoy no té altra arma que l'amenaça, la incul­tura i la coerció per trac­tar-nos. Cap argu­ment, cap gest de com­prensió. Només un ànim de supri­mir-nos. Com volen que, en ple segle XXI, un poble euro­peu accepti de seguir dins una presó cons­ti­tu­ci­o­nal que imposa un Tri­bu­nal pre­si­dit per un mili­tant d'un par­tit hereu de Franco? Pot­ser PSOE i Ciu­da­da­nos ens augu­ren una pos­si­bi­li­tat de marc esta­tal democràtic alter­na­tiu a això? Per a res! Sim­ple­ment fan de claca de Rajoy. Són els indi­ca­dors per­fec­tes, doncs, per legi­ti­mar-nos a l'hora de posar fi a “tres siglos de con­vi­ven­cia” lamen­ta­bles i bus­car un estat que ens per­meti la super­vivència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.