L'aturador

A hores d'ara la pre­gunta més enra­o­nada que ens podem fer és de quina manera pot ser fre­nat el procés per a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Un cop rea­lit­za­des les elec­ci­ons del 27 de setem­bre pas­sat, un cop els par­tits sobi­ra­nis­tes tenen la majo­ria abso­luta a la cam­bra, i un cop s'ha vist que no pen­sen defa­llir en la cons­trucció d'un nou estat (en forma de república): ¿què pot fer l'Estat espa­nyol? Encara par­lem de diàleg, és cert, però sem­bla que ara els nos­tres repre­sen­tants tenen tan sols un man­dat: for­jar l'estat propi, i només és d'això que podrien dia­lo­gar amb el govern espa­nyol. Ho poso sobre la taula perquè els que més s'omplen la boca de diàleg en el fons ho fan amb una espe­rança: que apa­re­gui una ter­cera via fac­ti­ble, a curt ter­mini, i que l'encaix amb l'Estat espa­nyol sigui accep­tat com un mal menor pel gruix del sobi­ra­nisme.

Si tan­ma­teix l'únic diàleg pos­si­ble és per mirar d'arre­glar de quina manera es pot fer l'estat propi orde­na­da­ment –sense mal­de­caps inne­ces­sa­ris i amb un calen­dari rea­lista per a la cessió de poders, amb una taula de càlcul d'actius i pas­sius que el nou estat ha d'assu­mir amb la seva eman­ci­pació, i amb una pre­visió de les lleis vigents (en matèria labo­ral, penal, fis­cal, etc.) fins que tin­guem lleis pròpies en aques­tes com­petències ja final­ment sobi­ra­nes–, la pre­gunta només pot ser què pot atu­rar el procés o tran­sició cap a l'estat propi ara que sem­bla que cap Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal serà reco­ne­gut per posar-hi fre.

Ja s'ha dit ben clara­ment que les reso­lu­ci­ons i sentències del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal seran desobeïdes, que seran tan sols paper mullat que no pararà la feina del Par­la­ment ni del futur govern, ¿què podrà fer l'Estat espa­nyol? ¿Acti­var la fis­ca­lia i ini­ciar cau­ses penals? Si és així: ¿serà reco­ne­guda la seva juris­dicció si tan­ma­teix l'estat català tindrà una altra lega­li­tat que faculti totes les noves mani­o­bres? La fis­ca­lia està tant o més poli­tit­zada que el TC. Com que sem­bla que no hi haurà fre judi­cial creïble, l'Estat espa­nyol només podrà usar la coacció física, és a dir, la detenció dels res­pon­sa­bles de sig­nar lleis –o decrets o decla­ra­ci­ons par­la­mentàries–, els quals, ho repe­tim, només estan redac­tant papers en com­pli­ment d'uns pro­gra­mes elec­to­rals mas­si­va­ment ava­lats per les urnes. L'espec­ta­cle seria gro­ller, gro­tesc en la seva poca-sol­tada: esta­rien ficant gent a la presó per atemp­tar con­tra un intan­gi­ble –delic­tes sense dany–, tot en com­pli­ment d'una volun­tat a la qual donen suport els elec­tors de forma més que irre­ba­ti­ble.

Arri­bem o no arri­bem a aquest extrem, se sus­pen­gui o no l'auto­no­mia, els res­pon­sa­bles polítics tenen l'obli­gació de saber què faran després: ¿atu­ra­ran des de Madrid, així, el sobi­ra­nisme? ¿És ver­sem­blant que usant els tri­bu­nals per fer la política que no van saber fer en els seus moments els cata­lans s'esti­guin qui­e­tets, sense votar coses que “atemp­tin con­tra la inte­gri­tat ter­ri­to­rial”? El 9-N va ser el pri­mer acte de deso­bediència enco­berta, astuta i temerària –sí–, però ja va dei­xar les coses clares: res pot atu­rar la volun­tat de ser i de cons­truir un estat a la mida de les neces­si­tats del país.

A Madrid ja hau­rien d'assu­mir que estem així: o bé fiquen el gruix de la classe política a la presó (davant la impos­si­bi­li­tat de ficar-hi dos mili­ons de votants...) o bé assu­mei­xen que Cata­lu­nya ja està per­duda un cop la democràcia ha triat el tren­ca­ment. Conei­xent el ter­reny, podem con­jec­tu­rar que no accep­ta­ran cap de les dues opci­ons. I tan­ma­teix això ho emmet­zina encara més d'enra­ri­ments i d'incer­te­ses.