Doblement víctimes

La proximitat de la mort, la quotidianitat interrompuda violentament per la maldat, els escenaris coneguts esquitxats de sang, l'accessibilitat que té París per a tots els europeus, l'egoetnicisme dels mitjans de comunicació... són elements que fan més propera i sentida la tragèdia de divendres passat. No ha sigut a casa nostra però s'ha produït en un indret que s'hi assembla molt, que podria haver-ho estat. Per tot això i també perquè els terroristes amenacen de convertir el nostre atzar en una mortal selectivitat programada, tenim por. I és ben raonable. Com ho és exigir als nostres governants que ho impedeixin i que ho facin sense miraments. Al cap i a la fi es tracta de la nostra vida o de la seva. Vet aquí que hem pronunciat la frase definitiva, la que ho diu tot, la que ho autoritza tot, la que conté també l'argument que justifica la guerra: “o ells o nosaltres”. És la mateixa frase –o una de similar– que van pronunciar George Bush, Tony Blair i José María Aznar abans d'involucrar-se en la guerra civil iraquiana. La mateixa que va fer servir François Hollande quan va decidir intervenir directament a Síria i participar en l'ofensiva contra Estat Islàmic. Dos episodis bèl·lics ben actius en els quals no han deixat de morir violentament persones alienes als arguments que els han llevat la vida. Valen unes vides per les altres? És clar que no, en cap de les dues direccions. La complicitat de l'Estat francès en la guerra de Síria justifica que hagi de ser víctima d'atemptats? Qualsevol acte bèl·lic és injustificable però aquest es pot explicar perfectament. I és precisament per això que les declaracions fetes aquests dies des de les institucions ressonen com si fossin paraules buides, frases articulades amb recursos oratoris d'orgull ferit, de venjança continguda i de dolor fingit. De dolor n'hi ha molt, però és patrimoni dels qui han perdut éssers estimats. I la resta de ciutadans, ja que tenim tanta facilitat per identificar-nos-hi solidàriament, tinguem el valor de reclamar no només que ningú no ens ataqui, sinó que ningú ens posi en perill per atacar els altres.