Daixonses i dallonses
Dones de tartera
He tingut el goig de participar en la commemoració del 30è aniversari de Pedra de tartera, la novel·la de Maria Barbal que continua fent camí a casa nostra i pel món gràcies a les traduccions en més d'una dotzena d'idiomes. He rellegit el llibre en la versió reescrita per l'autora que s'acaba de publicar i m'he deixat dur per la força de la història i pel llenguatge bellament cisellat de Maria Barbal. Estil contingut, concisió extrema, pinzellades exactes, imatges d'una gran potència visual i conceptual, el silenci encapsulat en poques paraules, sentiments expressats i reprimits alhora a cada plana. La guerra i la dictadura trenquen la vida de la Conxa, la protagonista de Pedra de tartera en unes pàgines memorables. Però el seu patiment comença al bressol, quan neix en una casa pobríssima en què hi ha massa boques per alimentar. En sobra una, la d'ella, per això l'envien quan és petita a casa d'una tia que viu lluny en un trasplantament sense anestèsia. La Conxa calla, du el pes d'una resignació secular, la dels que lluiten per la vida des del primer alè fins a l'últim. A Pedra de tartera tothom s'afanya per sobreviure amb penes i molts treballs. L'estretor de les famílies és crònica i extrema. Les dificultats per tirar endavant la casa, la terra i el bestiar s'arrosseguen de generació en generació; el silenci, l'adolorida mansuetud i la il·limitada capacitat de sacrifici de la Conxa, també. Mentre llegia la novel·la pensava en les generacions actuals que coneixen el benestar i s'aclaparen per foteses, que es rebel·len per criaturades, que es deprimeixen per no res i desconeixen l'abnegació. Però, dit en femení, em pregunto per les Conxes d'avui, quantes dones sacrificades i baquetejades són encara pedres de tartera. Existeixen, sí, però cada vegada són menys submises i menys callades. I continuen sent, com la Conxa, els puntals de les famílies.