Opinió

opinió

On para el nord?

Fa anys que el nord salvador, el desinteressat i universal recurs dels que no els fa vergonya dir que en qüestions i discussions diverses sovint perden el nord, resta molt i molt atrafegat: els crits d'ajuda s'han convertit en un concert permanent, no tan sols de les classes modestes –a les quals sobra vergonya però falten coneixements i formació política–, per poder intervenir en els debats que ara resten a la boca de molts catalans, que veuen que el vaixell de les il·lusions navega amb mala mar. Perquè en els moments cimers –quan és més necessari l'equilibri, la moderació, la prudència i el respecte per als interlocutors–, la xerrera d'uns, l'afany de protagonisme d'altres, l'ambició (sempre a punt) per calibrar què i qui donarà més de si en aquesta batalla entre catalans que s'ha organitzat, i no para de créixer, m'atreviria a dir que gairebé ningú no dissimula a donar el pit. “Aquest o aquesta també?”, diuen els observadors crítics i vigilants del patrimoni polític històric, temorosos que la ignorància faci estralls. Hi ha moltes dones: unes de molt conegudes i acreditades i d'altres de debutants. Està per veure què faran, que no s'ha de confondre amb què diran. Ha entrat en joc no tant sols amb la cultureta: ara podem sentir veus femenines de documentades pensadores, escriptores, assagistes i poetesses, que culturitzen aquest brot valent de política independentista que vivim. Què hi feien, a casa? Gimnàstica de bolígraf i algunes, poques, truites de patates i encarregar pizzes.

Són grups i grupets l'agrupació i finalitat dels quals no va ser pensada com a partit sinó com a crit clar i català dels pensadors teòrics que volen aportar sang nova a les cansades veus propagadores de les consignes que, per cansament, sovint semblen més unes lletanies que un nou programa. Està molt bé pretendre la implantació de la teòrica Catalunya republicana, guarnida de patriotes i romàntics. O bé presidencialista, parlamentarista –d'una sola cambra–, amb diversos camins per assolir treball i prosperitat, però un sol camí per definir els dos grans objectius del segle XXI: solidaritat i pau.

Dijous passat l'edició de Comarques Gironines, d'aquest diari obria plana amb un títol preocupant: “Onze llistes per a sis escons del 20-D.” Volen dir entre línies que el guirigall es preveu important i que els moviments actuals són assajos. Tot just ha començat la lluita entre la dotzena de grups o tendències –no m'atreveixo a dir partits– que si segueixen la dèria d'aconseguir estar en el proper govern i, en lloc de donar suport, que és el que s'esperava, alguns estan fent la puta i la Ramoneta i causant greus problemes.

L'allau de suports que reberen i, en tractar de la vora els polítics actuals, governants o no, els ha fet pensar: “Jo ho faria millor” i, d'aquest, al: “Jo ho faré molt millor.” És possible que tinguin raó, ara bé, els actuals tenen quelcom impagable: l'experiència!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.