Feixismes d'avui

L'acti­vista Arcadi Oli­ve­res va diri­gir-se diven­dres, 20 de novem­bre, als milers de per­so­nes con­vo­ca­des per Òmnium per dema­nar justícia pels crims del fran­quisme i va dei­xar anar una frase con­tun­dent: “No el volem més, el fei­xisme, i aquesta set­mana he tin­gut por que algu­nes acti­tuds polítiques puguin recaure en el fei­xisme.” Oli­ve­res es refe­ria a les reac­ci­ons polítiques arran dels atemp­tats de París.

És una reflexió que ens ajuda, d'entrada, a ado­nar-nos que el mateix fei­xisme que fins a l'any 1975 a l'Estat va pren­dre la forma de dic­ta­dura fran­quista pot adop­tar expres­si­ons diver­ses en moments molt dife­rents de la història. Al cap i a la fi, tots sabem que l'ombra del fran­quisme és tan allar­gada que, amb el dic­ta­dor mort i enter­rat, ha acon­se­guit arri­bat fins als nos­tres dies; diven­dres ho vam com­pro­var amb els nom­bro­sos actes nostàlgics d'home­natge a Franco i ho com­pro­vem cada 12 d'octu­bre amb les mani­fes­ta­ci­ons dels par­tits falan­gis­tes –lega­lit­zats, per cert, al regis­tre de par­tits polítics del Minis­teri de l'Inte­rior espa­nyol–.

El mis­satge d'Oli­ve­res, però, va més enllà. I ens alerta de dues coses. En pri­mer lloc, de la temp­tació d'alguns governs d'uti­lit­zar l'impacte emo­ci­o­nal dels atemp­tats ter­ro­ris­tes per reta­llar lli­ber­tats i per exer­cir el con­trol a indi­vi­dus i col·lec­tius. I, en segon lloc, de la temp­tació d'alguns par­tits d'ultra­dreta que volen apro­fi­tar el dolor i la con­fusió per créixer, cri­mi­na­lit­zant col·lec­tius per raó de cre­en­ces o de religió a canvi d'uns quants gra­pats de vots.

Esti­guem, doncs, ama­tents. Una soci­e­tat com la nos­tra, que va patir llar­ga­ment la forma més cruel de fei­xisme, ha de saber iden­ti­fi­car-lo sem­pre, encara que es pre­senti amb retocs cosmètics i sota apa­rença ins­ti­tu­ci­o­nal.