“Jugo, doncs existeixo”

S'atri­bu­eix a Joan Fus­ter, pot­ser l'últim pen­sa­dor en estat pur en qui vam con­fiar, l'afo­risme “Jugo, doncs exis­teixo”. O pot­ser s'atri­bu­eix a Josep Pla? Tant és. Fus­ter i Pla eren col·legues. I tocats per una certa misèria, diguem-ne, benes­tant. D'acord amb l'època que els va tocar viure. Des­co­nec si cap d'ells era juga­dor, suposo que no, però m'ima­gino que con­vi­vien amb el joc i els juga­dors de (casino) de poble, de Llo­friu o de Sueca, els del truc o els de la boti­farra.

Encara ara, als pobles, es juga a car­tes, a la vista de tot­hom, sense diners a la vista. Es juga en bars res­tau­rant a pri­mera hora de la tarda els dies de cada dia i els dis­sab­tes fins al cap­ves­pre. I en les fes­tes majors s'orga­nit­zen cam­pi­o­nats, amb per­nils i ampo­lles de cava per premi, gen­ti­lesa dels esta­bli­ments comer­ci­als veïns i dels ajun­ta­ments (via comissió de fes­tes). O es juga a la nit, a porta tan­cada, amb apos­tes impru­dents. O es juga a les llars de jubi­lats, amb mone­des de cèntim. O es juga a les ciu­tats, en domi­ci­lis par­ti­cu­lars.

El joc és un meca­nisme de soci­a­lit­zació que s'ini­cia a l'escola, que es manté en l'ado­lescència i que es con­so­lida en l'edat adulta. Tant forma part de la nos­tra cul­tura que s'adapta a totes les edats i con­di­ci­ons huma­nes. Des del pòquer fins al mer­cat d'opci­ons binàries tot­hom pot tro­bar el camí d'accés al guany fàcil, perquè, en defi­ni­tiva, d'això es tracta. Avui la gent juga amb l'espe­rança de fer-se (una mica) ric. Per asso­lir amb imme­di­a­tesa allò que no es pot acon­se­guir amb el ren­di­ment del tre­ball. Diuen que el joc és l'única forma legal de fer-se ric. O l'única de què dis­posa la gent cor­rent. I pot­ser és veri­tat.

Jugar ja no és con­si­de­rat un vici, sinó una forma de vida. Fins i tot una font de vir­tuts. O una pràctica solidària. Només cal inter­pre­tar els espots tele­vi­sius. Des dels del gordo de Navi­dad fins als de la Grossa de Cap d'Any. Però la gent no juga per bona fe, sinó per cobdícia, o per des­es­pe­ració o perquè les apos­tes són la mesura de totes les coses, siguin espor­ti­ves o Euro­mi­llo­nes.