‘Terra baixa'

Lluís Homar apa­reix tot sol damunt l'esce­nari. Sol amb molt pocs ele­ments, molt poc attrezzo. Un ves­tit de núvia pen­jat, una cor­tina, un munt de fulles seques... Res és gratuït. Pràcti­ca­ment res can­via al llarg de la repre­sen­tació. Tot just, la il·lumi­nació, la música, la veu de Sílvia Pérez Cruz. I l'actor, immens. Sense can­vis de ves­tu­ari, sense veus impos­ta­des, sense cap mena d'arti­fici ni his­tri­o­nisme, dóna vida un rere l'altre al Mane­lic, la Marta, el Sebastià i la Nuri. I els per­so­nat­ges hi apa­rei­xen! Comen­cen a des­fi­lar davant de l'espec­ta­dor com si fos­sin invo­cats per Homar. Impres­si­o­nant i emo­ci­o­nant. De la innocència de la nena que obre l'obra a la fúria del llop domi­na­dor que final­ment cau aba­tut. De la terra alta a la terra baixa. De la llum a la fos­cor. De la nena a l'amo. Del som­riure a la llàgrima. Un Homar magis­tral va tocant tots i cadas­cun dels res­sorts de l'obra, ele­gant i sub­til. Sen­ti­ments i pas­si­ons. Un sol actor però no estal­via cap dels mati­sos de la Terra baixa d'Àngel Gui­merà.

Vaig veure aquesta obra fa mesos al Tea­tre Borràs de Bar­ce­lona. És pos­si­ble que molts espec­ta­dors recor­din altres mun­tat­ges d'aquest drama tants i tants cops repre­sen­tat, pot­ser més con­ven­ci­o­nals, pot­ser més espec­ta­cu­lars. Però és inne­ga­ble que l'exer­cici que Homar des­plega dalt de l'esce­nari és impres­si­o­nant, reei­xit, i mereix sense cap mena de dubte el reco­nei­xe­ment que ha rebut aquesta set­mana amb el premi Butaca de tea­tre al millor actor. Encara que només sigui per l'atre­vi­ment i la gosa­dia, encara que només sigui per dir-nos, engo­lint tots els per­so­nat­ges en una sola veu, que dins de cadascú de nosal­tres s'amaga la cri­a­tura i el llop. Les llums i les fos­cors. Un exer­cici esplèndid.