FLArentino

El 20 de setembre del 2012 Artur Mas va anar a La Moncloa per demanar a Mariano Rajoy un pacte fiscal amb Catalunya en la línia del que Euskadi té amb l'Estat. “No et vinc a demanar diners”, va dir-li el president. L'únic que li va proposar és que Catalunya fos exclosa del règim fiscal comú, és a dir, que apartés Catalunya del “cafè per a tothom” i hi hagués un pacte de bilateralitat entre les administracions espanyola i catalana. Com ja és sabut, Rajoy li va dir que això era impossible perquè trencaria la igualtat de drets entre tots els contribuents espanyols. Bé, el cas és que la manera com s'administra el fons de liquiditat autonòmica és un trencament en tota regla d'aquesta igualtat. Per començar, Euskadi i Navarra ja no hi són perquè, com que tenen sistema fiscal propi, ja no juguen en aquesta penosa lliga de la caritat financera per caprici polític. Les illes Canàries no paguen l'IVA peninsular. Tenen una versió reduïda que es diu IGIC, impost general indirecte canari, i que, merescut o no, suposa un altre trencament d'aquesta presumpta igualtat entre territoris. I finalment, la fal·làcia de l'equitat s'ha trencat amb les condicions imposades a Catalunya (i només a Catalunya) per cobrar els diners –prestats– provinents d'aquest fons. Mai la injecció de diners d'un govern espanyol a les comunitats autònomes s'havia supeditat a una explicació prèvia de com es gastarien. Hisenda ha continuat traspassant diners a la Junta d'Andalusia en matèria laboral malgrat el cas dels ERO, que és un dels escàndols més voluminosament greus dels últims temps a Europa. Però, és clar, és el mateix govern espanyol que ha concedit 1.350 milions d'euros a pou perdut a Castor, és a dir a Escal UGS, és a dir ACS, és a dir Florentino Pérez. Entre els terratrèmols i la indemnització van passar onze mesos. El cas encara s'està jutjant, però Florentino ja fa un any que ha cobrat i les farmàcies catalanes encara esperen.